El 2 de març de 1974 cap al migdia, acabada la programació infantil del dissabte al matí, TVE va emetre un avançament informatiu. Un locutor va anunciar amb posat greu que en compliment de la sentència dictada pel tribunal militar, s’havia procedit a executar la pena de mort dictada contra Salvador Puig Antich pel mètode del garrot vil, i que també s’havia executat el ciutadà alemany Heinz Chez pel mateix sistema, a la presó de Tarragona.
Les dictadures són molt eficaces comunicant la crueltat: havien subratllat el detall del garrot vil per provocar una esgarrifança general dissuasiva en la població (imagineu-vos una criatura preguntant: “què vol dir garrot vil?” i una mare entrant en detalls) i posant dues execucions juntes a la mateixa notícia pretenien treure-li importància a la primera, que era la més delicada al carrer i per a l’opinió publicada a l’estranger. Era la torna, que en van dir encertadament Els Joglars.
Van ser anys de plom, perquè encara faltava un any i mig per a les últimes penes de mort del règim. Els mateixos policies que torturaven els detinguts a Via Laietana els deien: “El dia que governeu vosaltres…”. Tothom sabia que el franquisme no podia sobreviure Franco, però la dictadura havia decidit que moriria matant.
Pocs anys més tard, encara amb la por al cos, es va pactar la Constitució, però la memòria no es pot esborrar. Venim d’aquella cultura de salvatgisme institucional i de violència sanguinària legalitzada. Avui que al món occidental semblen cansats de tot, també de la democràcia, convindria recordar que hem viscut èpoques molt pitjors no fa pas tant.
