Qui vol acabar amb l’era de l’abundància?
Que Emmanuel Macron hagi dit que “és el final de l’era de l’abundància” la mateixa setmana que han assassinat la filla d’Alexander Dugin podria ser un missatge xifrat que ens envia l’àngel de la Història. Personatge tèrbol i fascinant que ningú sap del cert com ni quant influeix en el Kremlin, però que tothom està d’acord que és dels ideòlegs cabdals de l’extrema dreta global, si Dugin hagués de resumir el seu projecte polític diria: “Accelerar el final d’aquesta era”.
Gent de bé com som, se’ns fa estrany que cap polític prediqui un canvi d’època fora de la lògica del progrés: entenem la història com una acumulació incremental de millores, que, malgrat els salts endarrere comprensibles, cal imaginar com una línia ascendent vista a vol d’ocell. Alhora sabem que aspirar al regne de Déu a la Terra és perillós: les pitjors distopies s’han fet en nom de la utopia. Hem vist prou documentals de cambres de gas i gulags per tenir por a l’hora de votar.
Però per als seguidors de Dugin (del trumpisme a Vox, de Le Pen a Societat Civil Catalana) la història no és una escala, sinó un cercle. L’Occident contemporani, sense rols de gènere definits, cap respecte per les tradicions i amb el vil diner com a únic déu, és evident que es troba en una edat fosca a punt de col·lapsar. No cal dir que l’objectiu és fer l’empenta final: només amb una esmena de tot el que és modern es podrà extirpar la podridura i construir el món com cal, que, segons aquest nou magma polític en què extrema dreta i extrema esquerra se solapen contraintuïtivament, seria una mena de món desglobalitzat, amb esferes culturals incommensurables entre elles, tancades, homogènies i, suposadament, en pau.
En canvi, quan Macron diu que l’era de l’abundància s’ha acabat tots sabem què pretén: presentar la crisi com un fenomen natural fora de la responsabilitat i el control de la política europea, preparar la població per al xoc, traslladar la responsabilitat a l’àmbit individual, etcètera. No és res més que una radicalització del que els partits espanyols i catalans estan fent per justificar cada incompliment amb la guerra d’Ucraïna, però elevant-ho a la mística epocal. Això no és un accident, és la direcció dels cicles de la Història, i ens ha tocat la caiguda de l’Imperi Romà. No es tracta de canviar res, sinó de ser resilients.
Resilients per protegir què? Si els reaccionaris somien en l’adveniment d’un nou vell món regit per trets identitaris, l’establishment europeu diu que defensa una societat guiada per principis neutrals, públics i objectivables com ara la salut i la renda per càpita, tot lligat per una ètica de la tolerància. Si resulta que l’era de l’abundància s’està acabant, és perquè aquest projecte liberal no s’ha internacionalitzat prou intensament ni prou de pressa, però Europa es pot convertir en un baluard d’aquests principis, estrènyer-se el cinturó i esperar mentre la resta de dictadures i teocràcies col·lapsen en les seves contradiccions.
Hi ha una alternativa a l’obscurantisme i al progressisme que anomenem revolució. També té la seva pròpia concepció del temps, que escapa a la dialèctica entre circularitat tràgica i linealitat que mai arriba enlloc, i el seu millor exponent va ser Walter Benjamin (en català, correu a llegir Sobre el concepte d’història, de l’editorial Flaneur). Benjamin, que va morir el 1940 a Portbou fugint dels nazis, s’apropia de l’imaginari messiànic per diferenciar entre cronos, que és el temps entès com una simple acumulació de quantitats, i kairos, que és “el moment oportú”, com ara l’estació de la collita, en què la qualitat de les coses canvia i cal actuar.
Benjamin creia que la confiança cega del liberalisme i la socialdemocràcia en la inevitabilitat del progrés era la ideologia que conduiria Europa a la catàstrofe. El problema del progrés és que, quan la millora de la tècnica i la tecnologia van guiades per elits i capitalisme en comptes d’una política del bé comú, les pitjors tendències de la humanitat s’apoderen dels fruits d’aquest progrés i ens porten a l’autodestrucció. Des d’aquí, la revolució ja no seria cap masturbació intel·lectual de l’esquerra caviar, sinó una qüestió de supervivència: “Marx va dir que les revolucions són la locomotora de la història mundial. Però potser les coses són molt diferents. Pot ser que les revolucions siguin l'acte pel qual la raça humana que viatja al tren aplica el fre d'emergència".
Parlar d’eres que comencen i acaben és tornar a encantar el món amb un sentiment de fatalitat. Benjamin, que no era idiota, no tenia cap confiança cega en el proletariat ni en el socialisme per se. Precisament per això, ell sempre parlava d’“organitzar el pessimisme” com un motor revolucionari, “per escapar de la mediocritat i la decepció d'una època de concessions”. Si el filòsof jueu deia això sense haver conegut el terror nuclear ni l’ecològic, ¿no és un eslògan encara més escaient per als nostres temps? El pessimisme conservador de Macron i la Unió Europea, igual que el pessimisme reaccionari de Dugin i adlàters, serveix per desmoralitzar els ciutadans i activar una nostàlgia d’elits fortes que posin ordre. El pessimisme revolucionari de Benjamin és als antípodes d’aquesta resignació, però també de l’optimisme socialdemòcrata que creu que les mateixes terceres vies que no han estat capaces d’aturar la degradació serviran per escapar de la catàstrofe. Si hi pensem, l’era d’abundància que suposadament s’acaba ni existia en el passat dels reaccionaris, ni va ser prevista per les elits moderades: la van prendre ciutadans que es van arriscar a lluitar, precisament perquè no creien que la Història estigués escrita.
