Vocacions inexistents

Aquesta setmana he sopat amb un amic que viu en una altra ciutat. Mentre tornava cap a casa vaig recordar una frase de la Carmen Martín Gaite que diu que la majoria de vegades forcem una vocació inexistent mentre ens resistim a atendre el veritable crit de les muses. Em va venir al cap perquè el meu amic era un tipus que volia dedicar-se a escriure. Un dels seus somnis era ser guionista de cinema. Organitzava sopars a casa seva on ens torturava amb els seus escrits. El meu amic no escrivia malament però no tenia res d'especial, en canvi per al que tenia realment talent era per a la cuina. El millor d'aquelles vetllades eren els sopars. Per això tots repetíem.

Se'n va anar a viure a una altra ciutat per prosperar. Aquí ningú li va trucar per produir un dels seus guions i se sentia incomprès. Allà sí que va aconseguir feina de guionista, però en programes roses, matinals i en alguns dels realities de moda. És així com vam saber que en aquests xous tot està guionitzat. Es va engreixar, portava barba i menjava fast food . Això sí, es passava el dia escrivint. Un grup íntim vam intentar aconsellar-li que fes alguna cosa amb la cuina, que hi tenia la mà trencada, però per a ell només era un hobby , la seva vocació era escriure. Ser guionista era més cool que ser cuiner.

Ara és un productor executiu. Es dedica a vendre programes de televisió. És un tauró de les finances. Només parla de números i audiències. Et segueix torturant amb els seus projectes però ja no sopes a casa seva. Et porta a llocs de moda, obre el seu iPad i t'empasses els seus powerpoint . Cuinar li sembla una pèrdua de temps i menja barretes energètiques. Va tan de bòlit que no té temps ni per follar. Jo el veig prim i cansat. I d'escriure ja no se n'ha parlat mai més.

Em consolo pensant que mai és tard perquè munti un restaurant.