Viver

La naturalesa botànica és complexa, pacient i discreta. Qualsevol obra humana que es proposi d’acostar-s’hi no té més remei que fer-ho exercitant aquestes mateixes qualitats. M’atreviria a dir que a l’hora de representar-la s’ha de procurar que ella mateixa penetri en els intersticis del llenguatge, fins i tot que enrami poc o molt la noció de sentit. Això és el que he procurat amb una colla d’obres la majoria d’elles d’aspecte forestal i amagadís, mig embrollades, mig embardissades d’allò mateix que es proposen d’exposar.

Per això m’ha esverat profundament el concert per a plantes d’Eugenio Ampudia tan publicitat i publicitari que, amb una falsa aparença d’obra meva, ha tingut lloc al pati de butaques del Liceu sota una obra que sí que vaig fer i que refigura precisament aquell pati de butaques operístic. Són massa coses per resistir-me a dir-hi res. Però ¿com abordar l’ús i l’abús d’una imatge robada, sense caure en un exercici d’autoria excessivament avar o egòlatra? No és gens fàcil de sortir-se’n.

La imatge en qüestió és la d’una platea ocupada per arbres i arbustos de viver. Fa molt de temps que dono voltes a la possibilitat d’obrir la creació a espais altres que no siguin el públic massiu que governa les audiències. El text on d’una manera més precisa he recorregut aquestes qüestions és El “potser” com a públic que vaig publicar traduït al castellà l’any 2008 en un recull amb altres autors titulat Querido público i que el 2014 va sortir estampat com a llibret independent editat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Permeteu-me que us en copiï un paràgraf una mica llarg i amb talls que en permetin un tast més extens: “¿O és que només hem de considerar, com a públic, un públic d’humans vius? ¿Que potser, a l’hora de crear, no hi ha ja plantats davant nostre aquells que encara han de néixer? ¿I els autors que ens han precedit: no hi ha, gairebé presencial, en cada decisió nostra, un públic d’autors morts? I, encara, a banda d’allò estrictament humà, ¿no és concebible un públic mineral?, ¿un públic botànic? ¿Com podem pensar en una insensibilitat completa mentre sentim el brogit dels cursos d’aigua o el cant espès de l’ocellada o la música dels grills? ¿I el silenci, que no és real i present com a públic tan sever com afable i expectant? ¿I l’escoltar de les mateixes paraules? ¿I la benigna companyia del bon temps? ¿I el mar? ¿I les mosques? [...] Sorgeix aleshores la forestalitat d’un món que es confia de saber-se bast per dintre i que es reclou i s’atresora circumspecte, amb la figura de l’arbre que creix per a ningú i s’abriva, inconegut, emboscat i múltiple, en una callada ofrena diària. Com la forma generosa i displicent amb què un arbre carener contribueix al perfil d’un turó. [...] Tant li fa si, d’entre les obres que s’amaguen a treballar, d’entre les més recloses, triem aquella que s’acompleix a contrapúblic, no pas perquè l’obra en qüestió no estimi mostrar-se, sinó que prefereix donar-se a la vida ignorada. La confiança en la seva operativitat no hauria pas de ser menor que una altra obra concebuda ultradivulgativament. Més encara en aquest òpticament atapeït context nostre on mai no sabem si res no passa desapercebut o tot hi passa. [...] Sigui com sigui, tant per prescindir-ne com per lliurar-s’hi, insisteixo que és bona cosa d’objectivar el públic, i estirar-lo i arronsar-lo i disposar-lo en totes les formes i maneres imaginables, i fer-ne el que podem o decidim, o deixem que ell ens faci. Però mai deixant que se’ns imposi inadvertidament l’agressivitat d’un públic únic, mundial, homogeni i competitiu”.

Podeu entendre el meu astorament quan, a través dels mitjans de comunicació, la imatge que he anat treballant tots aquests anys com una subtil i radical obertura m’arriba arrabassada, divulgadíssima i reassignada. La sensació que amb el Concert pel Biocè es banalitzava amb un cop d’efecte tota una part del meu treball és realment forta.

La imaginació és limitada, n’hi ha molt poca. Per això és tan valuosa, perquè n’hi ha poca. La mica que raja l’hem de cuidar bé, que no es malmeti. L’atribució a certs creadors d’una imaginació desbordant és falsa. Quan raja la imaginació sempre ho fa a rajolins que demanen ser acollits, conreats i protegits. Per això m’agrada més fer servir el verb criar que no pas el verb crear. I això, tant pel que fa als executors com a les institucions. Només la criança permet de guanyar ufana amb els anys. Però ja ho veieu, de la mica de força -de força colgada i radical- que tenia una platea ocupada per arbres de viver fa quatre dies no en queda a penes res. Consumim les imatges tan de pressa, amb tanta golafreria, que gairebé val més no treure’n de noves per estalviar-los l’eixermada.

He parlat de la falsa aparença d’obra meva de la proposta del Liceu i ho he dit per remarcar fins a quin punt, malgrat la semblança formal inequívoca que té amb treballs com el cartell del festival de Peralada del 2015 o, entre d’altres, amb la disposició de les platees de la peça escènica D’altra banda que va tenir lloc al CCCB l’any 2018, el Concert pel Biocè té molt de desvirtuació. Tant l’ampul·lositat teatral i mediàtica que li fan de marc com l’exotisme de les plantes triades i, sobretot, la narrativa tancada, sense mica de conflicte ni d’ironia, en trivialitzen el sentit.

Lliuro aquestes paraules als mateixos mitjans de comunicació que van ampliar l’efecte d’aquest concert amb plantes de floristeria, que no de viver, per si som capaços de pensar-hi una estona. Caldria preguntar-se si autor i promotors no haurien d’aturar aquí l’explotació internacional d’aquesta obra. És evident que amb aquestes ratlles provo d’emparar alguns dels meus treballs, però tant de bo també hi quedi emparada una actitud, més fèrtil, menys desertitzant, cap a la ufana i la criança.