Els vius que portaran la mort
Quan entres a casa i no hi ha ningú les llumetes de l’arbre de Nadal són l’única prova de la vida. Roig, blau, verd... Un cor que batega. Amb els papers passa el mateix. Groguencs, ratats, resclosits. Però estan vius. S’apilen a la caixa i sobreïxen com si aixequessin el dit. Torno a emmascarar-me les mans de sang del temps. Els morts que ens fan viure. Escafandre. El bus baixa al fons del paper 34.
Aquí hi ha el meu padrí: Francisco Canosa Cirera. Hola, 1909; adeu, 1998. No he pogut esbrinar si el seu pare, el meu besavi, Francisco Canosa Ros (1887-1955), va anar a estudi, però el meu padrí, sí. Segurament va ser el primer. De tots. Classe de pedagogia sense espai i temps: rebien classes en castellà nens que només sabien català. Ha passat més d’un segle. Ha passat de tot. I ara i aquí encara hem de dir i redir que aquí parlàvem català. Que no érem bilingües. Que no. Que ho vam ser per sang i llei. Per hòstia i atonyinament. Per la força de la pell del brau que és un frau. Per la caputxa del segrestador fent casa un cau. Hola, segle XXI perpetu. El gaèlic serà idioma oficial de la Unió Europea amb dos-cents mil parlants. El català, amb més de deu milions, no només no és llengua oficial d’Europa: mai ho serà. Mai. Frau al cub. Està decidit i votat i aprovat. Nosaltres no existim. No hem existit. I no ho farem.
Fantasmes esfilagarsats farts de demostrar la veritat, la realitat. Cada dia ens fan callar. No podem dir, no podem parlar. No podem dir ni parlar en català i sobre el català. Té més drets qualsevol vegetal narcotitzat, subvencionat, prostituït de l’altra banda del planeta que un català. Som el tabú a casa nostra que és casa de tots menys dels que ja hi érem. “Abans no hi havia ningú, ni res”, diu la proclama del partit de l’abric del llop totalitari vestit amb minifaldilla de corder. No hi érem. No podem dir que hi érem. No podem dir res. Tot és eufemísticament, deliciosament, sanament, renyat, escridassat, bandejat, substituït, prohibit. Som morts morint cada dia des de fa anys amb somrís de James Dean. Érem persones de carn i ossos parlant en català. Els rius, els moixons, els turons, els capvespres parlaven català. Com ens diu el truc de l’embut tururut: per art de màgia tot va desaparèixer. Va ser la natura. El canvi climàtic. El txa-txa.
Som el ball de les víctimes i els culpables. Potser és això el que passa quan no sabem què ens passa. ¿Però som més culpables que víctimes? Ai. A quantes persones del planeta i de la galàxia els posen un tap de suro i ciment explosiu a la boca i al cervell perquè no surti ni un monosíl·lab de la seva llengua? Eh? “Que difícil es no caer cuando todo cae ”, deia Machado per posar una cita ben col·locada i demostrar que vam llegir abans Machado que qualsevol poeta en català i que ens pot agradar Machado i bla, bla... Que difícil és no caure quan tenim un estat en contra. Quan tenim enemics. Enemics fora i dins. Nosaltres també som els nostres enemics. Ho tenim tot en contra. Un estat físic i mental. Legal i il·legal. Moral i immoral. Muts i a la gàbia. Uns, sí; d’altres, no. Jo, sí; tu, no.
Si gosem dir res només podem dir que Catalunya i el català són un problema de drets humans. Existir o no existir. Ser o no ser. No som un problema polític: som un problema existencial. Som això. No som res més. La vulneració és total, absoluta, cavalcant, letal... sense marxa enrere. Res millorarà. I ara mateix som una hipòtesi final. Perquè ara mateix estem a prop, ben a prop, que no puguem parlar ni dels nostres morts. Sí, d’aquells que mai van aprendre el català però el parlaven. D’aquells que malgrat rebre classes en castellà parlaven català. D’aquells que ho van tenir tot en contra i van tirar endavant. I nosaltres, els que vam rebre, rebem classes en català, no el parlem, parlarem, i l’escopinarem, el menystindrem, l’encaputxarem, el mentirem, el torturarem... El que no han fet els segles dels morts ho faran els dies dels vius. El que no ha fet cap monarquia absolutista, cap dictadura, ho farà la democràcia, el salfumant per a tots. Ho farem nosaltres. Els vius que portaran la mort.
