Quan sents els locutors i presentadors parlant de l’habitatge (és un dret, és una emergència) els endevines un cert complex de ric que no vol que es noti gaire que ho és i que de problemes d’habitatge no en té. Però quan sents els manifestants (és un dret, és una emergència) els endevines una certa visió del món on tots els amos de pis són rates egoistes i sense entranyes. Quan algun d’aquests locutors diu “I què pensen fer-hi els governs?”, penses que parla per parlar. No faran ni més ni menys que per la fam o la pobresa energètica. Per què haurien de fer més per l’habitatge que per apujar el salari mínim? Quan sents que algun d’aquests manifestants diu que si no se’ls escolta no pagaran els lloguers o les hipoteques, penses que parla per parlar. Per què els lloguers o les hipoteques, però no la fruita o el cotxe o el paquet telefònic (que si bé no és la despesa més grossa d’un nucli familiar, sí que és la més desproporcionada)?
Viure el dia a dia sense saber si guanyaràs prou diners per pagar, durant 30 anys, aquella hipoteca és un estrès terrorífic, que no et deixa descansar, que et fa dormir sempre amb un ull obert com els gossos. De seguida li notes a algú, per com riu o com no riu, per detalls com ara quins són els seus costums quan va a comprar o a l’hora de seure al sofà, si té una casa “estable”, si pateix o no pateix per una cosa tan simbòlica com l’habitatge. M’he estimat molt totes les cases i pisos on he viscut, de manera desesperada. Des de petita, els nius en troncs d’arbre dels animalons dels contes em posaven la pell de gallina. “Dormir sota un pont” era una expressió que dèiem amb tota naturalitat per parlar de la vida del rodamon. Sense voler he transmès a la meva descendència aquest mateix amor a tenir casa, però també aquesta mateixa por desesperada a quedar-me sense. Desnonament és la paraula més terrible que puc sentir. No tinc cap idea de què es podria fer.
