Fa temps que llegeixo amb atenció els informes, les estadístiques i les reflexions que fan referència a l’ús que fem dels mòbils, a les hores que passem davant de les pantalles, a l’impacte de la tecnologia en quasi totes les facetes de la nostra vida. Durant la pandèmia, les pantalles esdevingueren imprescindibles. Gràcies a elles, ens vam sentir més a prop de les persones que teníem enfora. També vam poder continuar treballant o estudiant, ni que fos amb una normalitat molt relativa, i vam omplir les estones ocioses amb sèries, pel·lícules o jocs.
El confinament, però, també va tenir conseqüències significatives en el desenvolupament emocional, social i acadèmic dels infants i adolescents, que la pandèmia va aplegar en edats molt tendres i vulnerables. La impossibilitat de relacionar-se presencialment amb les persones de la seva edat va ser demolidora a molts nivells, i les xarxes socials, que podrien haver fet la funció de refugi segur, sovint van retroalimentar una espiral tòxica basada en la comparació amb els altres: fins i tot en el marc d’una desgràcia compartida, sempre hi ha persones que tenen més elements a favor i molts seguidors davant dels quals exhibir-los. Els mecanismes d’equiparació a través de les xarxes socials no són exclusius dels més joves, però els adolescents són especialment susceptibles a la seva influència. Algú podria haver pensat que a la postpandèmia, havent deixat enrere aquest panorama, tant els joves com els adults avorririen l’abús de les pantalles i reivindicarien amb un entusiasme renovat les interaccions analògiques. Tanmateix, les dades posen de manifest que la realitat és molt diferent: els adults dediquem moltes hores al mòbil, però els adolescents es passen un terç del dia entre pantalles, ara que les escoles i els instituts també les han incorporat a les aules. No és estrany, doncs, que s'hagin engegat iniciatives que vetllen per protegir els més joves d’una exposició prematura als mòbils.
No soc mare, però vaig sentir molta empatia en llegir els dubtes i els conflictes que na Laura Rosel exposava recentment en aquestes pàgines. Sobretot, compadeixo els pares i les mares que han de decidir si prohibeixen l’ús del mòbil als fills quan, ara mateix, quasi totes les accions diàries giren al voltant d’aquest aparell. La carta del restaurant, la targeta de crèdit, els bitllets d’avió, els correus electrònics, els whatsapps, els diaris, el compte bancari, les xarxes socials: els adults ho tenim tot al mòbil, i els menors se n’adonen. Alguns experts apunten que prohibir el mòbil o associar-lo a un plaer inaccessible pot provocar una reacció contraproduent: de la mateixa manera que molts adolescents consumeixen alcohol o fumen d’amagat i sense control perquè saben que no ho han de fer, el mòbil podria adquirir aquesta aurèola de prohibició tan temptadora. L’alternativa és introduir el mòbil de manera prudent i dosificada, però la pregunta també està servida: com podrem ensenyar prudència i moderació en l’ús del mòbil si ni tan sols nosaltres, els adults, conscients del nostre propi abús, som capaços de posar-hi fre?
