Viure amb menys

Fa un any i mig em vaig posar a viure a la meva furgoneta. Volia aprendre a viure amb el mínim possible, així que vaig vendre els meus mobles i gran part de les meves coses i em vaig instal·lar en una GMC Safari del 99. Aquest estil de vida està romantitzat. Noies amb barrets d’ala ampla estirades en llits amb vistes al mar, posant a les fotos d’Instagram mentre abracen un gos de pelatge tou i superbonic, com un Golden Retriever. Còmodes, vivint la vida bohèmia.

La meva realitat és molt menys glamurosa. Rentar els plats és un autèntic problema, buscar dutxes públiques es converteix en un suplici i trobar places d’aparcament segures és una labor diària i interminable. També hi ha coses bones. La llibertat que em dona no tenir cadenes. Saber que cada dia puc dormir on jo esculli. Estalviar. Però, amb diferència, la lliçó més important que estic traient de tota aquesta experiència és entendre que la manera més fàcil de trobar la felicitat és aprendre a rebaixar les teves expectatives.

Al món occidental estem acostumats a trobar certes comoditats en el nostre dia a dia. Donem per fet que quan obrim l’aixeta hi haurà aigua i que tindrem un matalàs per dormir i un lloc segur que ens protegirà de les inclemències del temps. No gastem ni mig segon del nostre dia a pensar en com som d’increïblement afortunats de tenir tots aquests luxes a l’abast de la mà. Viure amb menys m’ha ensenyat a demanar molt poc a la vida. Si vull dutxar-me, m’espero a trobar aigua. Aquesta és la meva única necessitat. Quan localitzo unes dutxes públiques soc tan feliç! Si, a més, tenen porta, quina alegria! I si l’aigua està calenta em sento extremadament afortunada.

Quan les teves expectatives a la vida són baixes, qualsevol minúcia és una raó per ser enormement feliç. Potser aquest és el veritable secret: no esperar res. Que tot es converteixi en un extra. Encara hi segueixo pensant.u