Viure sense la CUP

Viure sense tu / quin dur aprenentatge / davant del meu mirall / aprenent a parlar-me / el mestre que m’ensenya / és el temps que no para. Ho cantava Maria del Mar Bonet referint-se, suposo, a un amor perdut, però és perfectament aplicable al Govern de Pere Aragonès i la seva aliança, ja caducada, amb els diputats de la CUP. El Govern -ERC i Junts- que ha aconseguit espolsar-se els complexos i pactar els pressupostos amb els comuns, i la renovació dels càrrecs institucionals amb el PSC. El temps que no para ha ensenyat als republicans que es pot tirar endavant sense la benedicció d’aquesta església laica que és el món cupaire; que la política autonòmica -l’única possible en aquests temps difícils- demana cintura i pacte; que el 52% de vot independentista continua essent una realitat valuosa, però no té aplicació pràctica en un context de divisió i d’absència d’horitzons clars.

Durant gairebé una dècada la CUP ens ha dit què era bo i què era dolent; què era d’esquerres o de dretes; quina era la naturalesa de l’independentisme autèntic. Ells eren els insubornables, els purs, els que marcaven les línies vermelles. Aquest paper és molt agraït (i poc arriscat) però acaba generant antipatia en la resta de les forces polítiques. Fa algunes dècades, aquest paper el jugava ICV i després els comuns. Però quan van tocar poder a través d’Ada Colau, i es van repenjar en els socialistes aquí i a Madrid, es van incorporar com a membres de ple dret del sistema. I també li va passar el mateix a ERC, que en els vells temps de Colom i Carod era el Pepito Grillo de la sociovergència i ara es troba gestionant aliances a banda i banda, jugant amb ganes el joc del poder, administrant la realitat i les utopies. Tots els partits passen per aquesta metamorfosi, quan creixen.

Però la CUP no. La CUP no vol créixer, perquè la seva vocació és al carrer, fent de punta de llança dels moviments socials i situant-se a la trinxera oposada al poder. Semblaria que això és incompatible amb formar part d’una majoria de govern, però fins ara els cupaires se n’havien sortit, convertint la dècada independentista en un festival de crisis i ensurts. Tots els convergents i els republicans els reien les gràcies perquè els seus fills votaven la CUP. Fins que el president Aragonès i el conseller Giró han dit prou i han trucat a altres portes. La CUP s’ha quedat, ara sí, a l’oposició.Quin dur aprenentatge. També per a ERC, que haurà d’aprendre a gestionar les acusacions de botiflerisme. Però sempre és millor fer-ho des del poder. Per a Junts el trauma no és tan gran, perquè ells s’han fabricat la seva pròpia CUP: l’irreductible nucli de Waterloo i els estirabots de Valtònyc, el raper que “ha derrotat Espanya” i que té “una dignitat tan gran com el Kalàixnikov que porta tatuat el braç”, en paraules de Vicent Partal.

A molts no ens agrada que ens menteixin a la cara. Sabem que Espanya no ha estat derrotada (tot i la caiguda en el descrèdit del seu aparell judicial), de la mateixa manera que Tarradellas o la Pasionaria sabien, en el seu exili, que no havien derrotat el franquisme. Per tant, caldrà continuar treballant molt fort, fent feina sovint poc lluïda des de totes les posicions de poder que tinguem. Lluitant perquè els exiliats tornin. Seient a dialogar per demostrar al món que la nostra causa és justa i que és Espanya (la del PP i la del PSOE) la que no vol una solució democràtica per al conflicte. Acumulant forces. I governant, sí, amb totes les limitacions que es vulgui, perquè els problemes no esperen. Ens cal conèixer molt bé totes les nostres febleses i convertir-les en oportunitat: mirant-nos al mirall, aprenent a parlar-nos. Cosa que alguns no fan des del 2017.