Viure sense baranes

Hannah Arendt es va atrevir al que anomenava “pensar sense baranes”, i nosaltres haurem de començar a acostumar-nos a viure sense baranes. És a dir, sense “veritats” on agafar-se. D’origen jueu alemany, Arendt va ser la filòsofa de l’experiència, original i controvertida per la seva llibertat de pensament i coneguda especialment pels conceptes de “dominació total” i l’encara utilíssima i esmolada idea de la “banalitat del mal”. La banalitat d’un nazi que no actua com el mal pur, personalitzat, sinó com un engranatge més, un home que actua dins de les regles del sistema al qual pertany sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Un home sense esperit crític.

Va ser ella qui de manera provocadora va centrar-se en l’activitat de rumiar sense els pilars del pensament tradicionals, ja fossin polítics, filosòfics, morals o religiosos, desapareguts amb el sorgiment del totalitarisme.

Amb el món en plena convulsió i l’agitació de la informació permanent, sense religions que confortin l’ànima col·lectivament, avui hem de tornar a aprendre a pensar sense esdevenir cínics o indiferents. Ni la Segona Guerra Mundial ni l’Holocaust ens van vacunar contra el fanatisme, ni contra la guerra atòmica, ni la globalització ha redistribuït suficientment la riquesa o ha evitat les grans desigualtats.

Agitació global

Avui Europa està immersa en una guerra que amenaça literalment amb matar més gent de fred que al camp de batalla, i les potències europees han de donar suport militar al soci europeista mentre renegocien les relacions amb uns EUA que tendeixen a replegar-se internament en termes comercials. Un replegament que és l’expressió d’un enfonsament dels pilars democràtics que va acompanyat d’una forta incertesa econòmica i la por dels grups hegemònics als canvis demogràfics. Uns EUA en plena crisi.

La Rússia de Putin ha esdevingut obertament un país totalitari on la humiliació de la caiguda de l’Imperi i la repressió omnipresent actuen com a ciment social. El que havia de ser una guerra llampec sobre Ucraïna s’ha empantanegat en un conflicte que es cronifica. L’aparició del “soldat hivern” farà especialment penosa la realitat dels pròxims mesos en una Ucraïna que resisteix agònicament amb un suport necessari però insuficient de l’OTAN per no disparar l’amenaça nuclear de Putin.

A la Xina, els canvis es van fent malgrat i simultàniament a la repressió dels que els defensen. La política de covid zero tres anys després de començar la pandèmia ha provocat fortes protestes al carrer, que avui expliquem en un dossier especial. L’economia creix menys, els grans moviments demogràfics construeixen ciutats gegantines i potencialment ingovernables, el poder coercitiu de l’estat s’expandeix com el del Gran Germà, però quan les protestes passen a la universitat, un canvi profund s’albira.

Trigarà més o menys, però el model alternatiu dels països totalitaris no podrà suportar l’ànsia de llibertat. Especialment de joves i de dones, que saben que les barreres repressives es poden trencar perquè ho han vist al mòbil. I que la llibertat té un alt cost però és l’única manera de viure una vida pròpia.

Les protestes xineses arriben a la universitat, on els joves tenen un fort sentiment nacional però alhora viuen millor i coneixen molt millor que els seus pares el món que els envolta. Com les baranes, les que donen seguretat quan et mous per un pont estret sobre un congost o pel camí al límit del penya-segat, els límits mentals dels països totalitaris van desapareixent per a molts ciutadans. Són les mateixes baranes que desapareixen en les protestes a l’Iran o el Kurdistan, on dones velles i nois i noies desafien només amb el seu cos i la seva ànsia de viure la dura repressió dels aiatol·làs. Nois i noies que han mort els últims mesos per defensar no haver d’amagar el seu cos, els seus cabells, anar en bicicleta, estudiar sense segregació.

I Europa?

Europa és un oasi, un balneari on viuen uns ciutadans sense prou consciència de ser-hi. La Unió Europea és, amb totes les dificultats, encara un club de països que lluiten per mantenir les seves democràcies i cooperar per fer front als embats comuns. Europa no hauria d’obviar les tensions totalitàries internes i com els corcons de la democràcia intenten minar-la des de dins. Però ni a Europa ni a Espanya es derrotarà els extrems negant-los ni menyspreant-los. Seran derrotats transformant la democràcia per fer-la realment més propera al ciutadà i reduint les desigualtats mentre es garanteixen els drets bàsics universals. Una democràcia que no millora les perspectives de vida no té futur davant d’aquells que prometen el paradís sense haver de fer res per garantir-lo.

Vivim temps amb baranes que es mouen i l’equilibri serà complicat de mantenir excepte si consolidem la barana de la democràcia.