Viure a les Balears: més enllà del paradís perdut
L’altre dia escoltava el programa Que no surti d’aquí a la ràdio. Parlaven dels llocs on havien anat de vacances algunes persones famoses i na Juliana Canet, una de les presentadores, va exclamar: "Tothom és a les Balears!" I sí, tothom és a les Balears. El que passa és que no tothom hi és de la mateixa manera.
Tolstoi va escriure que totes les famílies felices s’assemblen, però que cada família dissortada ho és a la seva manera. I a les Illes es produeix un fenomen similar. D’una banda, hi ha col·lectius agermanats per un mateix estil de vida; una forma de lleugeresa feliç lligada inexorablement al fet de tenir doblers, propietats, accés als luxes. De l’altra, ens trobem tot un catàleg de precarietats que abracen generacions, professions i situacions ben diferents però amb un denominador comú: el mateix territori que acull el primer grup amb els braços oberts expulsa aquesta població heterogènia sense remordiments ni vergonya.
En aquest escenari ni tan sols hi tenen cabuda la nostàlgia o els laments poètics al voltant del paradís perdut. L’emergència és tan insostenible que les protestes per les platges plenes de gent o per les carreteres massificades ja comencen a semblar una queixa menor al costat del drama per accedir a l’habitatge, de la mateixa manera que fa uns anys ens indignàvem perquè els restaurants no tenien les cartes en català –però sí en alemany, anglès, rus– i ara aquesta indignació sona a rebequeria de filòleg, a tossuderia de resident capriciós.
Concessió rere concessió, a les Illes hem anat paint els greuges fins a normalitzar-los. Hem normalitzat que abandonar l’illa per anar a estudiar fora pugui significar no viure-hi mai més, o que els que hi tornen estiguin destinats a viure a cals pares o a compartir pis amb estranys més enllà dels 30 i fins i tot dels 40. Hem normalitzat que moltes famílies malvisquin dins d’un pis diminut –o un garatge reconvertit– perquè els surt més rendible llogar la seva antiga casa als estrangers, i hem normalitzat el conflicte entre qüestionar si aquesta manera de fer és adequada, si cal apel·lar a la responsabilitat individual o si deixar-ho tot en mans de la responsabilitat individual és una manera d’alliberar els governs de fer la seva feina: si ser curat a l’hospital no depèn de la generositat del metge, potser viure dignament no hauria de dependre de la consciència cívica del veïnat. Hem normalitzat que Eivissa i Formentera tinguin dificultats serioses per trobar personal mèdic i docent que vulgui anar-hi a viure, i hem normalitzat dir adeu a professors que se’n van uns anys a Eivissa com qui abans acomiadava els companys que partien cap a la guerra. Allà destinaran el sou a un pis compartit entre cinc fins que tornin a Mallorca i destinin el sou a un pis compartit entre dos.
I mentre els residents es manifesten contra el fet de normalitzar tant, els turistes veuen la manifestació i fan fotos per si de cas allò és una expressió folklòrica d’aquella terra que senten seva i que, en certa manera, ja ho és.
