On viuran els nostres fills?

Fa la sensació que no acabem de ser conscients dels efectes devastadors que té per a la nostra societat el desmesurat preu de l’habitatge a Catalunya, tant per al present com per al futur. I si parlem de la ciutat de Barcelona, la realitat és encara més crua: la mitjana del preu de lloguer és de 1.193 euros al mes (1.350 euros al barri de l’Eixample), cosa que marca rècords mai vistos. En el pic de la bombolla immobiliària que va fer esclatar la llarguíssima crisi de l’any 2008, el lloguer va tocar màxims amb 833 euros al mes i va baixar fins als 670 euros ara fa deu anys, quan els efectes d’aquella crisi havien deixat el mercat de treball arrasat. Amb el parèntesi de la pandèmia, els preus no han deixat de créixer i els dos últims anys ho han fet a un ritme del 10% anual. Potser les xifres cansen, però serveixen per explicar una realitat insostenible. Avui, a Barcelona, el preu mitjà del lloguer supera el salari mínim, que enguany és de 1.134 euros.

Els preus de l’habitatge s’han convertit en una barrera gairebé infranquejable per a moltes persones joves, que es veuen impossibilitades per emancipar-se i començar una vida independent, cosa que té un impacte directe en el nostre model de societat. De mitjana, els joves catalans no s’emancipen fins després dels 30 anys, una xifra molt llunyana a la de la majoria de països del nostre entorn. La combinació de preus desorbitats de l’habitatge, tant de lloguer com de propietat, i un mercat immobiliari profundament especulatiu, agreujat per la pressió del turisme en algunes ciutats, han generat una situació insostenible per a molts catalans. Aquesta crisi ha esdevingut una preocupació social de primer ordre que, lluny de solucionar-se, s’agreuja amb el pas del temps, i més encara en la Catalunya dels 8 milions, que provoca encara més tensions en el mercat immobiliari i en els serveis públics en general.

Davant d’una situació d’emergència, és fàcil pensar que cal prendre mesures ràpides i senzilles. Tanmateix, les polítiques d’habitatge són extremadament complexes i requereixen una planificació a llarg termini, començant per la generació de sòl per part dels ajuntaments –amb unes tramitacions administratives que es compten per anys– i amb una inversió considerable de recursos. En la mesura que s’assumeixi que l’habitatge és un dret, que ja s’ha vist que el lliure mercat ha estat incapaç de garantir, es justifica que siguin els poders públics els que prenguin la iniciativa. En els darrers anys s’han pres diverses iniciatives des del Govern de la Generalitat i s’ha trencat la tendència per fer créixer el parc d’habitatge social, que avui és del 2%, quan la mitjana europea és del 15%. S’ha intentat posar topalls als preus del lloguer o s’ha volgut limitar l’abús dels lloguers de temporada, en aquest cas sense èxit, com es va veure la setmana passada al Congrés dels Diputats.

Cap d’aquestes mesures per ella mateixa revertirà la situació. Sense polítiques integrals que ofereixin seguretat tant als propietaris com als llogaters serà difícil obtenir resultats tangibles. A curt termini es poden posar pedaços, però la solució a llarg termini per fer baixar els preus és augmentar significativament l’oferta. S’estima que a Catalunya hi ha una mancança de 200.000 habitatges, especialment a les àrees metropolitanes, que concentren també la major part de l’activitat econòmica i, per tant, de llocs de treball. Una part dels habitatges que falten pot obtenir-se de la rehabilitació i gravar aquells que estiguin en desús, però el gruix de la solució ha de provenir de la construcció de nous habitatges, i així ho ha reconegut recentment el president de la Generalitat, Salvador Illa.

Només amb l’increment de l’oferta es pot impactar de forma real en els preus. I és positiu fer un diagnòstic correcte i realista per encarar una solució que requereix, pel cap baix, unes dècades de feina intensa. Però aclarit el què i el quan, falta saber el qui i el com. Falta saber respondre qui construirà aquests habitatges i on, com es paguen els milers de milions que costen o quin paper jugaran aquesta vegada les entitats financeres per ajudar el sector públic i també els ciutadans.

On viuran els nostres fills i filles? L’habitatge és un dels pilars de l’estat del benestar que sustenta la nostra societat, però les esquerdes d’aquest model són cada vegada més visibles. Un dels símptomes que poden fer pensar en el col·lapse del sistema és l’afebliment del que durant dècades hem definit com a classe mitjana. Ja no és evident que els fills viuran millor que els seus pares, i les dificultats per accedir a un habitatge en són un clar exemple.