Carles Mundó es preguntava fa uns dies on viuran els nostres fills, víctimes principals dels preus estratosfèrics de l’habitatge. Amb nul·la capacitat d’estalvi, no poden somniar ser propietaris i es converteixen en llogaters precaris, compartint pis amb amics més enllà dels 30 anys. Formar una família? Complicat, val més deixar-ho córrer. La crisi de natalitat no deixarà d’agreujar-se. Em pregunto que els passarà als seus pares i avis. L’envelliment de Catalunya augmentarà: les projeccions demogràfiques apunten que el 2050 una de cada tres persones tindrà més de 64 anys (i dins d'aquest col·lectiu, un de cada quatre superarà els 84 anys). Amb menys naixements i més persones d’edat avançada, la necessitat de mà d’obra estrangera, és a dir, d’immigrants, també s’incrementarà. Entre altres coses, en ells recau i recaurà la cura dels ancians.
Quin futur els espera –ens espera– com a persones grans? La manca de residències, amb llargues llistes d’espera, és un problema endèmic. Ara hi ha 12.000 sol·licituds no ateses. També hi ha gairebé 70.000 persones grans a la cua per rebre un ajut a la dependència tot i tenir-ne reconegut el dret. Malgrat els esforços dels últims anys (residències, centres de dia, sociosanitaris, atenció domiciliària, teleassistència), l’estat del benestar català no té prou capacitat per garantir el benestar de la nostra gent gran. L’esforç principal, tant econòmic com assistencial, acaba recaient en les famílies, i encara molt clarament en les dones. Però les famílies ja no són el que eren: les dones s’han incorporat al mercat de treball, el poder adquisitiu no deixa de disminuir (tant per l’estancament dels sous respecte de la inflació com per l’esmentat augment del preu de l’habitatge) i la família nuclear s’ha empetitit (pocs fills per cuidar els mateixos pares; o directament cap fill).
El problema és greu i no té fàcil solució. S’hi afegeix, a més, un element extra que no es pot negligir: en la majoria dels casos, les persones grans el que volen és viure la vellesa a casa seva, en el seu entorn familiar, el seu barri o poble. Això de l’entorn és molt important i inclou des de la farmàcia fins a la resta de botigues, de la biblioteca al centre cívic, el CAP i el mercat, i per descomptat l’ajuda necessària a domicili. De fet, els experts cada cop defensen més aquest dret a restar al pis o casa de tota la vida, on et sents còmode i segur, perquè la part emocional és crucial per a la salut. Però un model així, de proximitat i comunitat, requereix més recursos i molta coordinació entre els professionals mèdics i socials. Estem lluny d’això.
Per a qui es pugui garantir el dret a restar a casa, la residència ha de ser l’últim recurs, quan per raons físiques i mèdiques ja no hi hagi altre remei. Això no vol dir que no s’hagin de seguir creant places de residència (igualment en falten moltes per atendre la demanda actual) i que, alhora, no s’hagi de millorar el seu model de funcionament (fer-les més obertes a la vida exterior, amb més llibertat de moviments per a residents i familiars). S’està anant cap aquí: la pandèmia va ser una gran sacsejada. Seguint l’exemple de països del nord d’Europa, també caldria enfortir, via promoció pública o concertada, l’oferta de pisos assistits, amb zones de servei comunes, una altra manera de garantir una vida autònoma en un entorn amable d’acompanyament.
Tots aquests canvis ja estan sobre la taula, però no se n’està fent una autèntica prioritat política. Els recursos i les accions arriben amb comptagotes. Estem sobreenvellint a gran velocitat, però hi estem reaccionant amb exasperant lentitud. Els afectats i les entitats del Tercer Sector Social fa temps que han aixecat l’alerta. La resposta habitual són més bones paraules que fets: es millora massa a poc a poc. Ho deia amb una energia digna d’admiració aquest dijous la Mercè Mas, de 92 anys, una veterana de la defensa de la gent gran: "Fa anys que ens deixen parlar, però no ens escolten". Escoltarà, el nou govern? On viuran i com viuran les nostres longeves àvies i avis?
