Les visites que Illa podria haver fet

El nou president de la Generalitat, Salvador Illa, va organitzar el govern, va nomenar els consellers corresponents, i amb les qüestions administratives més urgents resoltes, va marxar a visitar el quarter general dels Mossos d’Esquadra. Una visita solemne i important, encapçalada pel president Illa i amb tota la plana major dels màxims responsables de la policia catalana. Els publicistes i analistes d’aquestes qüestions ja en van remarcar la simbologia, la importància, etc.

Després d’aquesta visita (lògica i necessària, en termes polítics, després del que va succeir durant la jornada de la investidura i els dies següents), es va anunciar a la ciutadania en general que una de les primeres reunions del nou govern català seria al monestir de Poblet. No ben bé al monestir, sinó al Palau de l’Abat, on es troba l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (si voleu, més curt: l’Arxiu Tarradellas). Voilà! Com si el temps no hagués passat, tornem a les singulars reivindicacions d’un tarradellisme que no sabem ben bé què és. La bandera tarradellista dels anys vuitanta i noranta del segle passat, enarborada davant la senyera pujolista (que semblava eterna), torna a les nostres vides presents. Del fons de l’escenari, els nous àugurs ens repeteixen la suposada cita històrica immortal que el president Josep Tarradellas hauria regalat als esforçats polítics de la complexa transició política de la dictadura franquista a la democràcia: «No podem fer el ridícul» (i les seves variants habituals). (Un amic assenyalava que, potser, el ridícul era convertir-se en un polític de tradició republicana aristocratitzat; allò del marquesat de Tarradellas.)

Entre la política pragmàtica (en això sí que el president Tarradellas era un mestre) i el gest simbòlic (Poblet-Tarradellas versus Montserrat, per exemple; una de les derivades de la curiosa batalla pujolisme/antipujolisme, tarradellisme/antitarradallisme), però, hi ha un ampli espai en el país que, incomprensiblement, ni aquest president, ni els seus antecessors, han cuidat mai, ni se n’han preocupat mai l’endemà de la seva presa de possessió. Veurem, algun dia, que el nou president de la Generalitat, en lloc d’anar a saludar mossos d’esquadra, monjos cistercencs, bombers i altres serveis essencials del país, visitarà el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya, el Museu de Vic, la Universitat de Barcelona (o l’Autònoma de Barcelona, o qualsevol altra de les públiques), la Fundació Miró, o les excavacions d’Empúries?

Senzillament, es tractaria de dir en veu alta que la cultura, la ciència, l’art, la recerca, l’acadèmia, les xarxes d’institucions culturals locals i comarcals, etc., també són essencials. Es tractaria d’assenyalar que els mossos no només vetllen per la nostra seguretat, sinó també per la seguretat del nostre patrimoni, com ja van fer a Olot, a l’església de Sant Esteve, entre 1936 i 1939, per exemple. Una visita al MNAC, per exemple, et permet parlar d’institucions culturals, seguretat del patrimoni, conservació i recerca, exposicions i recursos; activitats que, a la vegada, impacten en la imatge del país, el seu turisme, la seva promoció cultural a l’exterior, la seva connexió amb grans institucions internacionals.

Una visita al Museu de Vic et permet valorar totes aquestes qüestions i insistir en el treball de base, en les xarxes locals i comarcals que teixeixen uns projectes culturals més amplis, que van des de la Vall d’Aran fins a l’Empordà; i de l’Empordà a les Terres de l'Ebre, passant per tot l’eix transversal.

En fi, és un suggeriment per si el president Salvador Illa repeteix mandat; o, si no és el cas, per al seu successor. La gent que no som essencial per al país (almenys en el grau de mossos i bombers) tenim molta paciència.