Una visita obligada
En aquest país hi ha molta gent –començant pel president de la Generalitat– que exhibeix o reclama “normalitat” i “sentit institucional”, perquè aparentment són conceptes inclusius, unívocs i irrebatibles. El cert, però, és que tothom els interpreta a la seva manera, és a dir, en el sentit més favorable a les seves conviccions. Salvador Illa n’ha fet bandera pel seu fervent tarradellisme (del Tarradellas de 1977, no el de 1936, que era molt més punkie), i també per menysprear, per la via del contrast, la dinàmica política del procés sobiranista.
Per al PSC, el Procés és l’expressió màxima de la no-normalitat, i jo hi coincideixo, però per motius ben diferents. Per a mi, no és normal que en un país on els independentistes obtenen tres majories absolutes consecutives no hi hagi un diàleg real per abordar la qüestió, per preguntar-se (com a mínim) per què s’ha arribat a aquest punt. La normalitat del PP, el PSOE i el PSC, en canvi, va consistir en dir als ciutadans que havien votat malament i que el seu sufragi no tenia cap valor davant de la muralla legal de la Constitució. Després, incapaços d’aturar els independentistes a les urnes, van permetre que ho fessin els aparells de l’Estat. Haurem d’admetre, parafrasejant George Orwell, que tota normalitat és bona, però algunes normalitats són millors que d’altres.
En el debat de política general al Parlament, Illa ha fet de president normal, exhibint una cortesia irreprotxable, afavorit per un context narcòtic. Les bones maneres són agraïdes per tothom, però és ben sabut que la nyonya política afavoreix qui governa. Al president, el tarannà, el context i l’interès polític se li han alineat, com els astres, i s’entén que no faci cap gest que pugui remoure les aigües. Això, però, no allargarà el seu marge de maniobra. S’acosta la negociació dels pressupostos i ERC –que és una bomba de rellotgeria– no els aprovarà sense un bon premi, que només pot venir de Madrid, on el PSOE passa per un moment més que complicat.
Illa ha cuidat la seva política de gestos, posant la bandera espanyola al despatx i assistint a la desfilada del Día de la Hispanidad, on Pedro Sánchez ha pogut lluir el seu antic ministre com un trofeu. Tot això és una manera de dir a Espanya que Catalunya torna a ser normal, en l’accepció socialista del terme. De portes endins, Illa ha fet un altre gest que lliga amb la seva dèria per la institucionalitat, i s’ha entrevistat amb tots els presidents que l’han precedit: Aragonès, Torra, Mas, Montilla i fins i tot Jordi Pujol. En aquesta llista hi falta, per raons conegudes, Pasqual Maragall. Però també hi falta –i això és més rellevant– Carles Puigdemont.
Puigdemont és la prova vivent de l’anormalitat que es viu a Catalunya, i això desmunta el discurs d’Illa, del PSC i del seu entorn benpensant. El líder de Junts no pot tornar a Catalunya a causa de l’arbitrària aplicació de la llei d’amnistia, que el Parlament català –amb el suport del PSC– acaba de denunciar. No només és expresident, també li correspondria ser cap de l’oposició. Segur que Illa viu més tranquil havent-se-les amb Albert Batet, però l’escó buit de Puigdemont li demostra cada dia que a Catalunya no hi ha normalitat institucional. El president no pot fer canviar de parer el poder judicial, però sí que podria reunir-se amb Puigdemont. Com a mínim, per respecte als seus votants. No fer-ho equival a allargar la vigència del 155. I mentrestant el discurs de la normalitat i de girar full no deixa de ser propaganda per a convençuts.