Primera visita al Museu Picasso

Miro enrere i el Museu Picasso forma part de la meva educació barcelonina, aquella que em va proporcionar el meu pare quan em portava els diumenges al matí a "veure barcos al port", a visitar les oques de la catedral o a Santa Maria del Mar, les Drassanes, la plaça Reial o el mercat de Sant Antoni si havíem de canviar cromos. Eren unes sortides que ja es veia que no eren el pla més divertit del món, però eren les que es podia permetre un home que treballava de dilluns a dissabte al vespre, en una família que no tenia cotxe però sí un cert sentit de la cultura i del gust.

Visites com aquelles s'entenen (i s'agraeixen) quan ets adult, perquè algú et va acostumar de petit al silenci dels museus i de les esglésies i algú et va ensenyar a contemplar quadres, pedres o paisatges.

De manera que un diumenge de començaments dels setanta vaig entrar al Museu Picasso per primera vegada. En aquella Barcelona hi havia més mariners de la VI Flota que turistes, de manera que tot el públic era local. La lliçó dominical va començar per la importància del carrer Montcada i la pregunta de com era possible que un carrer estret i més aviat brut hagués estat el més important de Barcelona i s’hi haguessin construït palaus.

Després va venir el descobriment dels conceptes exili i ser contrari a Franco. I l’estranyesa que una persona així tingués un museu a Barcelona. Llavors va venir l’orgull de saber que aquell pintor malagueny, abans d’anar a París, va passar per Barcelona, com tants altres talents, i que un amic seu va insistir a obrir-hi el museu. O sigui que a Barcelona hi passaven coses importants, d’acord, però quan anirem a prendre una Coca-Cola?