Visita a Estremera, els que marxen i els que es queden

Aquest dissabte vaig visitar el conseller Jordi Turull a la presó d’Estremera. Trobaran l’entrevista al diari d'aquest dilluns. La presó és prou nova (inaugurada fa deu anys) perquè l’arquitectura no faci més dur encara l’inevitable cop de puny a l’estómac que sents quan la veus al final d’un revolt, després d’anar seguint els rètols de “centro penitenciario” d’una carretera estreta que té un pont sobre el Tajo. Està rodejada de camps ara verds, a causa de les pluges i del reg artificial, tacats del vermell carnós de les roselles i ambientats per un cor incansable d’ocells. Grups de famílies fan els tràmits d’identificació per entrar-hi amb la naturalitat de qui hi va sovint. Se senten riures i bromes. Quaranta minuts més tard, en sortim en silenci, rumiant paraules, com si ens assaltés la culpabilitat de ser dels que marxen després d’una conversa en desigualtat cruel.