El funcionament de llavors, que no sé si és el d’ara, era que amb catorze o quinze anys, potser setze, començaves a descobrir referents artístics, que, si no eren vius, solien ser unes dècades més grans que tu. A mi em va entrar per les venes, com deu entrar la droga, la literatura i la música. Molt més tard vaig arribar al vi, a la cuina, al còmic i al cine. I esclar, “buscar” un disc, “buscar” un autor, sense Google Translate, sense Amazon, sense ni Fnac, sense Spotify, era una feina àrdua que ha fet que els de la meva generació, al contrari dels que ara pugen, tinguem, per sempre, l’afany col·leccionista, recol·lector.
I passa, esclar, que aquests referents, que eren unes dècades més grans que nosaltres, els adolescents de llavors, ara es van morint. Un dia, això, fa anys, m’ho va explicar –em va explicar que li passava i que em passaria– un escriptor, que és quinze decisius anys més gran que jo. Tots aquells que admiraves, que van fer-te ser qui ets, es van morint. El 2020 va morir Aute, a qui tant havíem escoltat. No fa gaire es va morir Martin Amis, un escriptor amb qui em vaig anar fent gran, llibre a llibre, a qui vaig poder conèixer un dia, i a qui sempre “veia” com el jove que va ser, quan jo també n’era. Fa uns dies va morir el referent de l’escumós que va ser Xavier Gramona. Avui llegeixo que s’ha mort Robbie Robertson, que va ser guitarrista de The Band. I esclar, tenia vuitanta anys.
No puc deixar de pensar en tots els que van ser-nos referent, que encara hi són però que potser falta poc perquè no hi siguin. No dic noms, tots els tenim al cap. I això em fa, esclar, recordar aquelles dues coses de sempre, que segons com t’agafi el dia poden ser la pelleringa més grossa del món o una revelació plena de màgia: Que val la pena passar cada dia de la vida rient i fent riure els altres, sent feliç i fent feliços els altres. I que, com et diu l’autor, a Niebla, en un moment inesperat, sortint de l’anonimat de la tercera persona, buidant-te el cor amb una gúbia: “I tu, lector, també et moriràs”.
