He estat objecte d’un honor inesperat: he pogut contemplar la diada castellera de Sant Fèlix des del balcó de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, gràcies a la invitació de l’alcalde, Francisco Romero, i a l’afecte dels Castellers de Vilafranca.
Si hi ha un sentiment que, paradoxalment, la globalització ha fet rebrotar amb força a tot arreu és el de l’orgull local. El de tenir un lloc al món diferent de tot, fonamentat en la tradició. Sant Fèlix pertany a aquesta categoria de festes majors catalanes que són d’afirmació, el lloc on el jovent vol ser, allà on les autoritats saben que hi han d’anar a fer cap. L’alcalde no dona l’abast saludant convidats: el president del Parlament, el ministre de Cultura, l’alcalde de Tarragona, l’alcaldessa de Valls, el bisbe de Tortosa…
Abans, passo per Cal Figarot, l’estatge dels Verds. Estan acabant d’esmorzar fort, i es nota que s’acosta l’hora de la veritat perquè ningú no presumeix, al contrari: “Són castells al límit, i una vacil·lació pot fer la diferència entre aixecar-lo i descarregar-lo o no”. Per desgràcia, els fets els donen la raó. L’accident de la nena de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la notícia de l’evacuació amb helicòpter a Sant Joan de Déu commociona la plaça, trava l’actuació general i deixa mal cos per a tota la jornada.
Com passa amb tants altres esdeveniments, la televisió permet fer-se una idea cabal del que passa, però res substitueix ser-hi. Sembla que pugui tocar amb la mà el quatre de nou amb l'agulla, i tinc al davant les cares de patiment dissimulat que observo a tots els pisos mentre es carrega i descarrega. He sentit les ordres d’"Avall!, avall!" quan els castells amenacen amb fer llenya, però me’n vaig a casa amb la imatge de la tensió responsable de l’Àngel Grau, cap de colla, quan diu a la seva gent per animar-los: “Quan les coses vagin malament, recordeu que sou els Castellers de Vilafranca”.
