Visca la llibreta i el boli

Abans d'ahir vaig perdre el mòbil. Per sort -i perquè hi ha molt bona gent- el vaig recuperar al cap d’unes hores. En el moment que vaig adonar-me que no el duia em va caure el món a sobre. Justament va ser quan volia consultar a l’agenda l’adreça on anava. Vaig pensar a pidolar un telèfon a alguna bona persona i trucar a algú que me la pogués donar, però no em sé de memòria cap número on em poguessin donar aquella informació.

A casa tinc un munt de cintes de casset, discos de vinil, cederoms, cintes de vídeo domèstiques i pel·lícules en VHS sense cap aparell per reproduir-los. I una muntanya de cedés que ja no troben cap forat en el meu portàtil.

En el ciberatac de divendres el sistema sanitari de Londres no podia ni fer proves als pacients ni consultar els seus historials mèdics.

Ens estem abocant de cap i amb una entrega absoluta a un món connectat fabulós tot i tenir un munt de proves diàries de la seva immensa fragilitat.

I les solucions que ens ofereixen són també virtuals: actualitzacions de sistemes. Em sembla tan vulnerable el remei com la malaltia. Quan vaig perdre el mòbil anava a fer una conferència, i vaig celebrar que la duia preparada en una llibreta escrita a mà i no a l’apartat de notes del telèfon. Cada cop que trobo un àlbum antic de fotos impreses m’emociona girar full i saber que aquelles imatges són allà, no les he de buscar en cap disc dur ni he de lamentar que cap virus se les hagi endut.

Crec que el meu món de seguretat no el construiré amb còpies de seguretat virtual sinó amb artefactes reals, invulnerables a virus i a possibles caigudes de la llum o del wifi. Un món ple de llibres a les prestatgeries, en què un actiu molt important el té la meva memòria, no la de cap disc dur. En el meravellós i hiperfràgil món connectat, el més segur de cada casa serà el que no necessiti endoll ni cap connexió, els objectes i els afectes amb total autonomia. Com una llibreta i un boli.