És probable que es reconeguin a ells mateixos com a malalts.
A les reunions de les grans corporacions reconeixen a un altre afectat a l’instant. Tenen un profund dolor. Saben que han d’allunyar-se del poble. Són els guardians de l’or i la seva mesquinesa. No els malinterpreteu. S’allunyen per protegir-nos de la malaltia. Si sabéssiu com pateixen! Han de pensar per nosaltres i, a sobre, han de tenir les finestres de les seves limusines perfectament tancades, per tal que l’aire que exhalen els seus pulmons no expandeixi el virus per segons quins barris. Ja només poden relacionar-se entre ells perquè ja no importa que el virus es potenciï mentre estan xiuxiuejant sobre com moure els ninotets.
Acosten els llavis molt a prop del seu interlocutor, per elucubrar sobre el candidat ideal perquè tot segueixi com sempre. No ho fan perquè ningú els senti sinó pel bé del poble. El virus només pot rebotar per les parets del despatx del consell d’administració d’una gran empresa. Malaltons com estan, posen en dubte l’opinió de les seves bases, o directament les ignoren. Saben que només hi ha dues vies. La primera és el control minuciós d’un procés d’elecció de líder, aparentment democràtic, en el qual no es respecten les regles del joc net des del primer minut i utilitzant tot el poder mediàtic al seu abast per posar al capdavant algun altre infectat. L’altra opció és ignorar directament les bases. En aquest cas, ja donen inconscientment per fet que l’ascens ha de ser propiciat pels típics mèrits d’un bon protocardenal Richelieu, un sinistre ajudant de cambra de la cort. Tenen la tàcita aquiescència de les bases, que ja suposen que el candidat ve infectat des de casa i que aquest virus és l’únic que ha conegut. Però de vegades, encara que només sigui un dia cada quatre anys, tenen algun ensurt. Ara només cal contagiar el guanyador.