Per Maquiavel, la virtut, en política, significa sentit del possible, capacitat de vèncer les vicissituds de la fortuna, prudència en el coneixement de la realitat i de les persones. La política està sempre sotmesa a un principi d'incertesa. I més encara en unes societats com les nostres, que es varen començar a desenquadernar fa un parell de dècades i no aconseguim relligar-ne les pàgines escampades. Per això és important el control del temps: el sentit de l'oportunitat és la gran virtut del polític.
El president Mas va entendre l'11-S que la fortuna li oferia una ocasió i que l'havia d'aprofitar. En posar-se al capdavant de la mobilització per plasmar-la políticament va provocar una insòlita acceleració. De cop el pacte fiscal va quedar amortitzat i vam saltar a l'etapa del referèndum amb dos anys d'anticipació sobre el calendari previst. Les presses varen espantar una part del personal: hi havia més ganes de parlar d'independència que de pensar a tenir-la de debò. Al president, la jugada li va sortir escapçada. Si es jutja pel projecte de la declaració de sobirania que CiU i ERC portaran al Parlament, Mas torna a forçar el ritme. Estàvem a l'estadi d'acumular forces per al referèndum i ja passem a la fase de l'estat propi. La tramitació parlamentària permetrà veure la voluntat de cadascú: fins a quin punt els dos partits de la majoria estan disposats a obrir el text per sumar adhesions i fins a quin punt els que ara fan el ronsa tenen voluntat d'incorporar-se a la majoria o només busquen una excusa per dir que no.
¿Per què torna a accelerar Artur Mas després d'un canvi de ritme que li va sortir car? Probablement perquè sap que el govern espanyol el té en el punt de mira. A Madrid s'ha imposat la idea que descavalcar el president és una condició indispensable perquè les coses tornin "al seu lloc". I ho intentaran per terra, mar i aire. És una política d'aprenents de bruixot, de la qual poden sortir escaldats. Però Mas va a totes per donar a entendre que, si cau ell, en vindran d'altres perquè el procés es irreversible. ¿Es torna a precipitar? ¿És la resposta adequada a l'ocasió? ¿O és que no té altra sortida?