Alguns miracles del confinament
Els miracles del confinament existeixen. Només cal tenir la mirada atenta. Des del meu confinament he vist com gràcies als mitjans de comunicació, les xarxes socials i tot el que la tècnica moderna ens regala i ens permet, hem estat potser més comunicats que abans. I com en molts casos s'ha fet servir tota aquesta tecnologia a favor dels altres, com un mitjà que vas més enllà del goig i la satisfacció personal. També penso en com hauria sigut aquesta pandèmia quan jo era petita, quan només teníem el No-Do i la ràdio, alguns diaris i El Caso, en el pitjor dels casos –valgui la redundància–, per saber què passava pel món.
Avui us parlaré d'uns quants miracles.
El més gran dels que jo he apreciat des de la meva finestra que mira al món és el d'uns acollits convertits en voluntaris, més aviat en imprescindibles, per donar aliment a aquells que més ho necessitaven. Abans eren invisibles i ara han fet possible que s'omplís, de bon matí, dia rere dia, el carrer de Santa Anna. Un carrer turístic i comercial pel qual transitava un munt de gent de tota mena, sovint ignorant a tants homes i dones, com aquella parella que, recolzada ella en les espatlles del seu amic, seien a terra tot esperant que algú diposités una moneda en el got que havien col·locat a terra. La gent passava i eren pocs els que els veien. Almenys no els miraven. S'havien convertit en invisibles.
Ara, des del meu mòbil –la manera que tinc de comunicar-me cada dia amb l'Hospital de Campanya de Santa Anna– veig una llarguíssima cua que arriba més enllà del Portal de l'Àngel. Esperen en silenci i separats pel metre i mig reglamentari. Són un grapat d'aquests invisibles. Són els únics que durant moltes setmanes s'han pogut veure transitant per una ciutat buida i solitària. La gent que abans omplia els carrers estava tancada a casa seva, protegida, obligada al confinament. Havia desaparegut dels carrers d'una metròpoli fins fa dos mesos plena de vianants, de vida i moviment.
I ara ve el miracle de la fraternitat. La major part dels que anàvem cada dia a Santa Anna abans del confinament, omplint de vida, activitat i acollida els nostres germans, ara no podem sortir de casa per l'edat i la nostra situació de vulnerabilitat. Tampoc es pot omplir l'església per convertir-la en la llar dels sensesostre. L'estat d'alarma ho prohibeix. Però nou homes, antics acollits –que no fa gaire temps formaven part d'aquests invisibles–, s'han convertit avui en voluntaris eficients, abnegats, col·laboradors imprescindibles que protegits amb armilles, mascaretes i guants, organitzen cada dia –juntament amb el rector– al voltant de dos-cents esmorzars, dinars i sopars que reparteixen als indigents, juntament amb les eines de protecció. Si això no és un miracle.
I un altre. Hi ha dos nois, amics nostres, que patien com tants altres els efectes de la seva vida passada i estaven al carrer. Els vam aconseguir un lloguer que entre tots dos podien pagar al costat de casa nostra, en un pis que el propietari tenia mig abandonat. Ara cada matí truquen a la nostra porta i, guardant les distàncies establertes, ens demanen si tenim escombraries o algun encàrrec per fer. Són els nostres àngels.
Cada setmana rebo una sorpresa de la presó de Quatre Camins, a la qual ara no puc anar. Un noi que no té ningú en aquest món i per al qual soc com la seva mare, apareix somrient a la pantalla del mòbil. Els funcionaris i educadors li fan aquest regal, que ens alegra la vida a tots dos.
Són els petits miracles del confinament.