“No ha entrat a la presó”: aquesta va ser la resposta a la meva piulada de dimecres passat en què celebrava la condemna al divulgador de les dades i de la foto de la víctima de la violació grupal dels Sanfermines. Un judici estratègic, que va assolir el reconeixement de l’escarni social de la víctima denunciant, el victim blaming, com a forma de violència. L'obcecació social per la presó és frustrantment recurrent i mereix una reflexió col·lectiva.
Situar la presó com a únic resultat digne i dignificant suposa fer un judici injust a les víctimes quan opten per condonar la presó de l’agressor a canvi de no passar pel tràngol del judici, assolir una condemna ferma i accedir a una indemnització simbòlica. Les víctimes tenen una perspectiva molt més sàvia. Elles saben que la presó ni resol ni repara i que l’èxit no és la presó sinó la condemna. Les víctimes volen que es determini la veritat, se les cregui i es reconegui el dany que han patit. Si posem els seus drets al centre, la presó queda relegada a un segon pla. Caldria preguntar-nos si aquesta obcecació per la presó obeeix al fet que resulta més fàcil delegar en l’estat la resposta a les violències sexuals que corresponsabilitzar-nos-en col·lectivament, tot i saber que el rebuig social cap als agressors és més dissuasiu que l’amenaça penal.
Aquests dies, les notícies sobre rebaixes de penes han creat una alarma que fa mal a les dones, similar al terror sexual sorgit arran de les punxades a les discoteques. És comprensible el desconcert generat pel fet que l’aprovació d’una llei sobre drets de les dones comporti aquests efectes. Dit això, la comprensió jurídica de la situació és la millor manera d’allunyar-nos d’una polèmica més política que jurídica.
La llei del només sí és sí ha equiparat els drets reconeguts a les víctimes de violències masclistes a les de violències sexuals. També ha modificat altres lleis, entre les quals el Codi Penal. A banda d’eliminar l’abús sexual, ha millorat diversos delictes, ha incorporat penes innovadores i ha imposat uns llindars mínims de compliment de les penes. En termes generals, la llei no modifica les penes màximes, sinó que en rebaixa els mínims, ampliant la forquilla penològica.
Quan es reforma el Codi Penal, la llei de reforma pot venir acompanyada d’una mena de manual d’instruccions anomenat règim transitori, que guia en la implementació del canvi. Però quan el Codi Penal es reforma com a conseqüència de l’aprovació de lleis que regulen altres matèries, la reforma no sol venir acompanyada de cap règim transitori. La incorporació de nous delictes no genera gaire problema, però la modificació i fusió de delictes, com ha succeït en aquest cas, sí. Quan no hi ha un règim transitori definit, cal anar als criteris del Codi Penal, entre els quals hi ha el principi d’aplicació retroactiva de les lleis favorables al reu. Com que aquest criteri és tan genèric i alhora és tan complexa la determinació de quin Codi Penal, analitzat globalment, és més favorable, els tribunals o fins i tot la fiscalia solen haver d’aprovar criteris unificadors, per evitar el desgavell.
La revisió de sentències pot provenir de la iniciativa del mateix tribunal o de la petició de les parts, ha de respectar els fets provats i els raonaments jurídics de la sentència i s’ha d’acordar mitjançant una resolució raonada individualitzada, sobretot –com en els casos noticiats– quan la revisió va més enllà de la mera comparativa mecànica de penes.
Abans de ser aprovada, la llei del només sí és sí va ser revisada pel Consell Fiscal, pel Consell d’Estat i pel Consell General del Poder Judicial. Aquest últim organisme va advertir que rebaixar les penes màximes podia provocar la petició de revisió de sentències, però no va dir res sobre els efectes de la rebaixa dels llindars mínims. I és que la rebaixa del llindar mínim de la pena no comporta una revisió automàtica de les penes. De fet, la rebaixa del llindar mínim de les penes només obre la porta a revisar un sector molt concret de condemnes, que són les condemnes en què la sentència hagi dictaminat que la pena procedent era la mínima. Pena mínima, que al seu torn té un tram superior i inferior.
La situació, com tot en el dret, és interpretable. I és precisament aquesta la crítica que el ministeri d’Igualtat està fent a la judicatura. I és que alguns tribunals estan tirant pel dret, revisant i rebaixant les penes, tan sols perquè la reforma n’ha rebaixat el llindar mínim, malgrat que resulta molt qüestionable que estigui justificat revisar una pena imposada amb el Codi Penal precedent quan aquesta pena també forma part de la forquilla de penes del nou Codi. El decurs del temps permetrà posar a lloc les coses i determinar si l’atorgament d’aquestes revisions de pena que omplen les portades de diaris provenia d’una interpretació raonable o d’un biaix patriarcal.
Més enllà de la polèmica, no podem perdre de vista que la reforma operada per la llei del només sí és sí amplia la forquilla penològica i per tant facilita graduar al màxim la proporcionalitat de les penes. La rebaixa de les penes mínimes pot fomentar que els agressors reparin les violències sexuals per arribar a judicis de conformitat, en els casos en què la legalitat ho permeti. Això incrementaria el poder decisori de les dones en els seus processos judicials. Aquest marge més ampli de maniobra també permetrà deixar enrere l’escenari de polaritat que teníem fins ara: les penes mínimes eren tan altes que s’abocava els tribunals al dilema d’enviar a la presó agressors primaris o deixar impunes les violències sexuals. Aquesta polarització mai ha jugat a favor de les dones. Pensant a llarg termini, potser la rebaixa de penes d’aquesta llei acaba contribuint a augmentar la taxa de condemnes i a reduir la impunitat en les violències sexuals.
