La gestió de les violències sexuals dins les organitzacions

Pocs dies enrere aquest mateix diari treia a la llum les acusacions d’abús i agressió sexual a l'exdiputat Quim Arrufat, davant de les quals la CUP havia activat el protocol intern per a l’abordatge d’aquestes situacions. La notícia, que va posar al centre del debat públic l’efectivitat dels protocols interns i la gestió que se’n fa davant les situacions de violència sexual en l’àmbit laboral, ha estat utilitzada, per uns, per alimentar les guerres partidistes i disparar contra les organitzacions que assenyalen aquests casos, i per altres per criticar l’essència dels mateixos protocols.

Arribats a aquest punt crec que és indispensable posar sobre la taula alguns elements clau per comprendre la complexitat d’aquestes situacions. El primer, que, com diu l’Agència Europea de Drets Fonamentals, l’assetjament sexual en l’àmbit laboral afecta una de cada dues dones europees. Per tant, aquelles organitzacions, empreses o institucions que pensin que això allà no hi passa és que tenen un problema previ a l’abordatge d’aquestes violències, que es diu detecció.

Amb aquests nivells d’incidència cal acceptar que, per simple estadística, el més probable és que allà on treballem o ens organitzem socialment hi hagi casos. I això hauria de ser motiu suficient per empènyer-nos a ser proactives i per començar a activar mecanismes capaços de fer aflorar aquesta realitat per tal de construir espais lliures de violències sexuals.

Aquí entren en joc els protocols interns de moltes empreses o organitzacions. Aquests protocols estan acceptats únicament en l’abordatge d’aquest tipus de violència en l’àmbit laboral. Cal tenir en compte que, per la seva poca visibilització social, per la seva acceptació i banalització històrica, i també perquè hi conflueixen interessos complexes (el temor a que, si un cas transcendeix, impacti en la imatge pública de l’organització), les violències que tenen lloc a la feina o en entorns socials organitzats són encara menystingudes i solen ser considerades les germanes petites de les violències masclistes. De fet, l'àmbit de què parlem és l'únic on existeix un pas previ a la denúncia judicial, en el qual es dirimeix l’existència o no d’aquests fets. Això seria inacceptable en un altre àmbit, per exemple el familiar o el de la parella. Però si tenim present que la via judicial tampoc és la solució final, perquè dissortadament els nivells de revictimització que s'hi donen encara són molt elevats, aquests protocols esdevenen a la pràctica una alternativa.

Els protocols existents, evidentment, no són una solució òptima a llarg termini, i menys el capítol que té a veure amb la investigació dels fets, però ara que socialment comencem a fer aquest trajecte, són una resposta acceptable. Evidentment tenen punts foscos, contradiccions, i sovint ens fem trampes al solitari. Per exemple, és inacceptable que les comissions d'investigació que s'estableixen a partir d'aquests protocols estiguin conformades per persones de la mateixa organització, perquè això reprodueix els esquemes de violència o d’opressió estructural que es volen combatre.

És hora que comencem a canviar la cultura social, però també l'organitzativa, i a entendre que la capacitat d’identificar, abordar les violències sexuals i alhora fer-les públiques amb els timings adequats és una mostra de maduresa i transparència de les organitzacions. Les organitzacions que entomin, resolguin (adequadament) i comuniquin aquests casos seran les que estaran construint espais segurs i lliures d’assetjament sexual i alhora milloraran la seva imatge pública. La transparència i la seva gestió no ens ha de fer por, el que ens ha de fer pànic és fallar a les dones que han patit aquestes violències. Sembla que aquest és el principal fracàs de molts procediments que s’han endegat en la matèria, perquè encara les escoltem poc, les comprenem poc i les jutgem massa. Cal que ens guiem per la cultura de la reparació i que situem la perspectiva de la dignitat al centre de les accions. Si no, la revictimització i el silenci estaran assegurats.