Violències masclistes pandèmiques
Un any més ens trobem amb la necessitat de seguir conjurant-nos en la lluita contra les violències masclistes. I és que en aquest 25-N, Dia Internacional per a l'Erradicació de les Violències Conta les Dones, ha estat clau visibilitzar la cruesa d'aquest fenomen en temps de pandèmia. Les desigualtats estructurals s’han vist exacerbades per la crisi global que estem vivint, i que està impactant de forma molt més agressiva en les dones. Les dones han assumit més riscos de contraure el virus, ja que han estat exposades en primera línia en una proporció molt més alta. Per exemple, segons l’Institut Europeu per la Igualtat de Gènere (EIGE) la majoria de professionals del sector sanitari, de l’àmbit de l’ensenyament o del personal dels supermercats són dones. Tot i ser considerats sectors essencials, bona part d’aquests treballs són precaris i desprestigiats, amb contractes temporals o parcials, amb una clara segregació vertical i horitzontal. De fet, una gran part de les persones que han perdut la feina han estat dones. Per altra banda, durant aquests temps pandèmics hem vist com la sobrecàrrega que pateixen les dones en les tasques de la llar (hi dediquem 13 hores més a la setmana que els homes) s’ha accentuat. L'OMS assenyala les dones com unes de les principals afectades pel que ja es coneix com a fatiga pandèmica. I sumat a tot això hi ha l’augment de la manifestació més extrema d’aquestes desigualtats, les violències masclistes, els gran silencis dins el silenci col·lectiu. Segons l'ONU, durant el confinament els casos de violències masclistes per part de parelles van augmentar entre un 30% i un 50%. Els telèfons d’atenció psicològica estaven saturats. Els agressors van trobar en l’aïllament del confinament un dels seus grans aliats per exercir el poder amb més virulència. El control 24 hores 7 dies a la setmana sobre què fas, què menges, què mires, amb qui parles, què penses, què penges... o la decisió sobre què es pot i no es pot fer –no diguis, no vagis, no parlis... mira’m, vine, folla, calla...– resultaven absolutament asfixiants. Davant unes dades d’incidència estratosfèriques en temps de confinament, les denúncies, tal com apunten fonts dels Mossos d'Esquadra, van disminuir respecte a l’any anterior, una tendència global que s’ha repetit en altres països.
Això ha posat de manifest la duresa d’unes realitats en què, a més violència, menys possibilitat de sortir-ne. I no podem oblidar que les crisis socioeconòmiques són males companyes de viatge per a les dones que pateixen violència, perquè esdevenen grans esculls per a les que volen emprendre una nova vida.
Paral·lelament, mentre les llars esdevenien els espais més perillosos per a les dones, la reclusió també va afavorir les violències digitals. I és que el patriarcat és altament camaleònic, busca subterfugis per on escolar-se i troba espais oberts fins i tot en temps de pandèmia. S’ha evidenciat un augment de casos d’assetjaments sexuals en línia. Les violències masclistes virtuals augmenten de forma exponencial de la mà de la impunitat que els agressors troben a les xarxes. Les formes canvien, però l’essència és la mateixa: exercir el poder sobre la humanitat femenina.
Ara que ens repensem en majúscules, cal que siguem absolutament radicals en la vindicació de situar les dones i les nostres realitats al centre, perquè aquesta crisi derivada de la pandèmia s’ha acarnissat amb nosaltres. Les dones, essencials en la lluita contra la pandèmia, han de ser essencials en el camí de la recuperació social. Cal incorporar la perspectiva de gènere com a enfoc essencial en les polítiques públiques que s’implementin, perquè necessitem la revolució feminista per capgirar un sistema que està en fallida. Ara és moment de no permetre ni un pas enrere en tot allò que ja hem aconseguit, i alhora és indispensable que seguim avançat, ocupant espais i reconstruint allò de què tant ens ensenya el feminisme: de vida.