Assassinar les criatures: la venjança extrema de la violència vicària

La setmana passada coneixíem un altre possible cas de violència vicària. L’assassinat de dues criatures a mans del seu pare. Un dels delictes més ignominiosos i dolorosos que existeixen. El pare mata els seus fills o filles amb una única intencionalitat: generar el màxim de dolor i patiment a la mare d’aquestes criatures. Una mena d'intent de matar-la a ella en vida.

Per desagradable que resulti, entrar en els mecanismes psicològics de la violència vicària és un dels camins que ens pot portar a entendre més profundament la societat en què vivim i els mecanismes patriarcals que hi actuen. I en aquest sentit, és obvi que l’homicida sent que només a través de la venjança amb majúscules podrà destrossar la mare i, per estrany que ens sembli, sentir-se millor. La perversió emocional passa per pensar que la desgràcia d’ella serà el seu millor bàlsam, i la soterra així en un dolor abismal de per vida que funciona com a forma de control emocional perpetu. Si no estàs amb mi, mai més tornaràs a sentir un bri de felicitat.

Però, com s’arriba a aquest extrem? Com pot un pare assassinar els seus propis fills i filles? De fet, en els casos de violència vicària més extrema, quan es produeixen els assassinats de les criatures, en quasi la seva totalitat la relació està trencada. L'agressor ha assimilat que ha perdut la seva exparella. I aquí el seu dolor, el seu egoisme, el seu odi –que confon amb amor–, s’alimenten i creixen sense aturador. Aquesta amalgama d’emocions que els corquen per dins s’alineen amb un sol objectiu: la venjança.

La concepció de l’amor en què es basa aquesta conducta respon a un ideal absolutament insà que es confon amb la possessió de l’altra i amb una fusió amb ella de caràcter malaltís, fins i tot infantil i immadura, que està carregada d’inseguretats i que només contempla un possible camí: estar junts per sempre. És una idea de l’amor possessiva i disfuncional que passa a devorar-se a si mateixa. Aquesta concepció perversa de l’estimar, en molts casos, porta el pare a pensar que el dolor d’ella ajudarà a apaivagar el seu. D’això, la perfídia feta emoció, en diuen amor.

Aquestes són les coordenades des de les quals es relacionen, i des d’aquí el corc va guanyant cada cop més espai psicològic. Tot es focalitza en elles i l'agressor passa molt temps donant voltes a la idea de com fer el màxim mal possible a l'exparella, perquè la identifica amb la causa culpable del seu propi dolor. Des de la concepció d’un amor extremadament patriarcal, els sentiments més bàsics passen de manera descontrolada d’un amor possessiu a l'odi més extrem: sense matisos ni eines de gestió emocional que puguin fer de dics de contenció, es passa d’un extrem a l’altre. És així com tot perd l'ànima, el sentit i fins i tot la identitat, i els seus fills i filles esdevenen el canal perfecte per destruir a qui senten que els ha rebentat la vida, que els ha abandonat i que ja no tenen sota el seu control. En l'agressor creixen els pensaments encadenats i repetitius de la venjança, i la deshumanització entra en joc quan els seus fills i filles desapareixen del pla relacional per passar tan sols a ser instruments, canals per aconseguir un objectiu. D'alguna manera, en aquest moment els seus fills i filles emocionalment ja han mort, en el sentit que ja han passat per un procés de distanciament i despersonalització.

Parlem, doncs, d'un procés d'agitació mental extrem que busca desesperadament com acabar amb el propi malestar i que desemboca en la idea que l’extermini de l’altra extirparà el propi dolor o, si més no, aconseguirà fer-l'hi pagar. I si només queda el recurs de la destrucció, no és estrany que aquest perfil d’homicides, en quasi el 60% dels casos, després d'assassinar els fills o filles, se suïcidin. La set de revenja i l'odi adquireixen unes dimensions que passen fins i tot per sobre de la pròpia vida. 

Com s'ha comprovat en altres àmbits com per exemple el de l'explotació sexual, aquests patrons psicològics com la deshumanització són els que es repeteixen en aquest tipus d'agressions. Com a societat urgeix que destruïm el patriarcat, que és qui abona dia rere dia aquest terrorisme masclista que genera tantes morts i tant dolor.