La violència al Sudan en part és culpa nostra
Fa gairebé una setmana que la violència sacseja Khartum. Hi ha com a mínim 413 morts i milions de persones hi han quedat atrapades sense menjar, aigua ni electricitat, mentre una antiga milícia Janjawid –les Forces de Suport Ràpid dirigides pel tinent general Mohamed Hamdan, conegut com a Hemeti– lluita contra l’exèrcit per controlar la capital del Sudan.
Quan aquest dissabte va esclatar la violència, molts van assenyalar que només fa quatre anys –amb interrupcions– que el Sudan intenta construir un govern liderat per civils després de dècades de règim militar. El 2019, els generals Hamdan i Abdel Fattah al-Burhan, que dirigeix l’exèrcit sudanès, es van unir per destituir el president Omar Hassan al-Bashir després d’un aixecament popular en favor de la democràcia, i van mantenir la seva aliança quan van liderar conjuntament un cop d’estat militar a finals del 2021 per derrocar el govern de transició dirigit per civils (si més no, nominalment).
Les tensions que des de feia mesos s’aguditzaven entre els dos líders militars van acabar esclatant davant la pressió de la imminent data límit per tornar el poder a un govern civil. Els analistes observen que els moviments que, el 2019, van contribuir a enderrocar el règim dictatorial d’Al-Bashir eren massa dèbils i desorganitzats per competir amb les milícies armades. D’altres apunten a una “lluita mundial pel poder” més àmplia, que, segons diuen, ha portat actors estrangers, com Rússia, els estats del Golf, Egipte i fins i tot el Grup Wagner a donar suport o a establir vincles amb Hamdan o bé amb Al-Burhan, que actualment lluiten pel control del Sudan.
En efecte, és probable que aquests factors incideixin en la violència. Però els problemes es remunten molt més enrere. L’acord general de pau del 2005, que va marcar el final de dues dècades de conflicte civil, no va acabar amb el conflicte del Sudan. Aleshores la comunitat internacional va entrar en la coneguda roda de negociacions de pau interminables, en què s’alternaven els mediadors i durant les quals els grups armats bel·ligerants es desplaçaven a diverses destinacions internacionals per negociar concessions que posessin fi a la violència.
El problema, però, és que quan la resolució de conflictes se centra en la firma d’uns acords de pau que reparteixen el poder entre grups armats, rarament desemboca en una pau duradora, per més que s’hi afegeixin disposicions sobre reformes polítiques. I sovint ni tan sols desemboca en una pau a curt termini. Les conseqüències d’aquestes iniciatives mal plantejades salten a la vista a les ruïnes de Khartum.
Els grups armats i els règims dictatorials saben que, mentre participin en un procés de pau, les pressions internacionals minvaran al cap d’un temps, i sovint molt de pressa. Poden rebre pressions per signar un acord, però normalment hi ha molt pocs mecanismes eficaços per obligar-los a complir-lo. I a més a més, els grups armats inverteixen el temps dedicat a aquests processos de pau –que en el cas del Sudan ha sigut de dècades– en acumular poder polític i militar.
Ho he vist repetides vegades al Sudan i al Sudan del Sud: a determinats líders de grups armats amb qui vaig tenir tractes els interessava veure partits de futbol per televisió a la piscina de l’hotel i programar reunions en benefici propi més que no pas parlar de la violència que afectava el seu poble. Mentrestant, els actors internacionals –en aquest cas, la Unió Africana i les Nacions Unides amb el suport dels Estats Units, la Unió Europea i d’altres– legitimen aquests grups armats al considerar-los les úniques veus o intermediaris vàlids que cal escoltar, mentre demanen als ciutadans sudanesos que esperin en silenci el seu torn. Un torn que no sol arribar mai.
El 2011 vaig començar a treballar per a l’enviat especial dels Estats Units per al Sudan i el Sudan del Sud, que acabava de sortir d’una brutal sèrie de guerres civils. Tot i l’acord de pau que va permetre la secessió del Sudan del Sud, la violència va continuar a Darfur i es va revifar a les “Dues Zones”, al llarg de la frontera sud del Sudan amb el Sudan del Sud. Jo era jove i optimista, i creia en la possibilitat que el Sudan arribés a uns acords acceptables, si no ideals, amb l’objectiu de salvar vides.
El govern sudanès estava desesperat per aconseguir un alleujament del deute i la suspensió de les sancions dels Estats Units. Hi havia l’esperança que si el règim d’Al-Bashir es veia obligat a compartir una part del poder, el país començaria a democratitzar-se. Jo tenia l’esperança que, com a mínim, no continuarien castigant els civils amb bombardejos aeris indiscriminats.
El meu optimisme es va moderar de seguida quan em van assegurar que, en realitat, a cap dels grups armats li interessava la pau. Ben al contrari, estaven decidits a reforçar les seves bases polítiques per obtenir més poder. Tot i així, les negociacions promogudes per les instàncies internacionals es van restringir d’una manera gairebé exclusiva a aquests grups. Les dones, els desplaçats interns i els que no formaven part de cap moviment rebel armat en van quedar gairebé del tot exclosos. Estàvem tan centrats en aconseguir concessions i repartir el poder entre els grups armats per arribar a la firma d’un acord que, tot i la xerrameca sobre la necessitat d’inclusió i d’una pau duradora, vam perdre de vista aquest objectiu a anys vista.
Aquestes dinàmiques es van posar de manifest el 2019, quan les dones i altres grups marginats, perjudicats per les mesures d’austeritat imposades per les institucions financeres internacionals, van sortir al carrer. Però, tot i el seu protagonisme en l’aixecament que va donar lloc a la destitució d’Al-Bashir, les dones no van aconseguir una presència significativa en el govern de transició i només van intervenir d’una manera marginal en les negociacions polítiques i de pau. En canvi, un altre acord de pau possibilitat per un tercer va fer seure els moviments rebels armats a la taula de negociacions i els va incorporar al govern de transició.
El 2021, quan la junta militar va agafar el poder i va asfixiar qualsevol mena d’optimisme sobre el futur democràtic del Sudan, estava formada per diversos moviments rebels de Darfur, que es van unir a les milícies contra les quals havien lluitat durant dècades. Eren els mateixos grups armats que havien participat en una sèrie de converses de pau una vegada rere l’altra; els mateixos grups que mai es van interessar per la pau, sinó per obtenir més poder, sovint a través de la violència.
A principis d’any, els diferents grups armats i representants de la societat civil es van tornar a reunir per concretar un acord sobre la transició. Aquesta vegada, per bé que a les negociacions hi va haver contactes amb dones i altres grups abans marginats, tot plegat va ser insuficient i arribava massa tard. Setmanes després d’aquesta reunió, les Forces de Suport Ràpid i l’exèrcit, del qual depenia el govern d’Al-Bashir, lliuren batalla als carrers de Khartum.
Si la comunitat internacional continua donant prioritat a les veus dels grups armats i corruptes per damunt dels que busquen una autèntica reforma i representació política, l’únic que podem esperar és que continuï el cicle de violència i sofriment humà que vam veure la setmana passada al Sudan.
La comunitat internacional no ha de renunciar als intents de posar fi als conflictes violents, però les futures iniciatives han de tenir en compte qui és important per a la pau i qui no. La resolució contemporània de conflictes internacionals té una naturalesa insidiosa: la seva decidida voluntat d’aconseguir que els grups armats deposin les armes fa que sovint es deixin de banda els que lluiten per les reformes reals i duradores necessàries per a la pau.
Copyright The New York Times