La violència quotidiana
Un home de Rubí ha estat detingut aquesta setmana per haver compartit, amb altres homes, imatges d'agressions sexuals a nenes d'entre 7 i 12 anys. Ho feia des de l’ordinador de la feina, on s’hi havia instal·lat expressament una aplicació per poder passar aquest material. Era un home amb feina en una multinacional.
La cantant Lady Gaga explica en una entrevista que va tenir un brot psicòtic molt després d'haver estat violada i haver-se quedat embarassada als 19 anys. L’agressor era un productor musical. En el mateix programa, la presentadora Oprah Winfrey diu que va ser violada per familiars dels 9 als 14 anys, quan es va quedar embarassada d’una criatura, que va morir dues setmanes després de néixer.
A les xarxes socials una dona explica com un home s’ha masturbat davant seu en un transport públic, una altra narra una conversa amb un home que posa en dubte la seva capacitat per fer la feina i una noia escriu que mentre tornava a casa de nit un grup de nois han començat a dir-li coses i s’ha espantat moltíssim.
L’any 2020 es van presentar 814 denúncies d’agressions sexuals a Catalunya. Més de la meitat d’aquestes agressions es produeixen a casa. És aleshores quan la llar perd tot el seu sentit de resguard per convertir-se en un infern. L’any 2020 va ser per a molta gent l’any del confinament. Per a moltes dones, l’any del terror. No van poder escapar dels seus agressors. Es calcula que els casos que es denuncien són només entre un 10% i un 20% dels que es produeixen. El primer trimestre d’aquest any les denúncies ja han arribat a 209. Més de dues al dia. No són números. És la vida de les dones.
A l’Estat, en una setmana, sis homes han assassinat sis dones i una criatura. A trets, a ganivetades, asfixiades, a cops. Algunes havien denunciat els seus agressors i d’altres no. Totes han quedat desprotegides a mans dels seus assassins. Fallen les eines i els protocols perquè falla la societat sencera. Perquè la violència masclista està normalitzada. Hem acceptat com a inevitable que la vida d’una dona pot acabar a les mans d’un home quan aquest decideixi posar-hi fi. Hem decidit que les dones són víctimes però també responsables que un home les acabi matant o violant. Hem acordat que alguna cosa deuen haver fet, elles. No ens hem aturat a pensar que la balança porta anys i panys desequilibrada pel seu poder absolut, pels seus cànons competitius i estètics, per la seva imposició en l’àmbit públic i privat, per la seva raó i per la seva desraó. No hem decidit, encara, i no sé què esperem, que aquest és un tema que afecta tothom i que els homes no poden mirar cap a una altra banda mentre les dones ens mobilitzem per acabar amb aquesta xacra.
La violència contra les dones no obre cap telenotícies ni es parla de terrorisme masclista a les institucions. No és 25 de novembre. Ni 8 de març. No és notícia. Les dones assassinades per les seves parelles o exparelles es van començar a comptar a principis del segle XXI. El 2021 ens continuen assassinant. Però el problema és utilitzar el genèric femení quan no toca. Que no toca mai. El masclisme estructural que ens invisibilitza, ens ridiculitza, ens menysprea, ens cosifica i ens relega a ser permanentment ciutadanes de segona és la llavor que fa créixer aquestes estadístiques funestes. El masclisme perpetua la violència econòmica, psicològica, sexual i institucional contra les dones. Una violència legitimada per gent de dretes i gent d’esquerres que caminen amb arguments dèbils i anacrònics perquè han oblidat l’anàlisi i l’empatia. Si no fos tan gravíssim com és, podríem dir que estem envoltats d’individus profundament corrosius i grotescos. Però és molt pitjor, encara. Perquè és gravíssim.
Natza Farré és periodista