El fatídic i terrible assassinat de la nostra companya Núria va ser el catalitzador d’un suposat malestar dels treballadors penitenciaris, i d'un aprofundiment en el discurs alarmista i reaccionari que practiquen sistemàticament alguns sindicats i grups de pressió. 40 dies després d’aquesta inaudita tragèdia vam enllestir, en calent, amb un govern en funcions, un nou acord laboral que portava 15 anys prorrogat per la incapacitat negociadora d’ambdues parts.
Sobta que l’administració, en un context de feblesa, hagi entrat en la lògica negociadora sota l’estereotip i l’estigmatització de la població reclusa acceptant com a norma la fal·làcia d'un ambient penitenciari infernal.
Fa 40 anys que vam assumir les competències en matèria penitenciària. Tinguem memòria. Hem passat per motins, segrestos, autolesions col·lectives, vagues de fam, braços caiguts, terrorisme, la sida, bandes llatines i de l’Est... fins a la situació actual.
El perfil dels presos canvia per dècades. A cada moment presenten característiques específiques diferents com a reflex de la societat. Aquesta evolució de la població interna no és singular i exclusiva de Catalunya, sinó similar a tota l’Europa occidental. Qui, sinó nosaltres els penitenciaris, som els professionals experts a adaptar-nos-hi?
Les presons han avançat de la tradició conductista cap a nous paradigmes com el cognitiu/conductual, amb el desplegament d’equipaments nous, una arquitectura i disseny de seguretat avançats, de millora del confort ambiental, del modelatge i aprenentatge vicari, dins d’una lògica residencial cívica, pedagògica i de fonaments democràtics que actualment es troba en franc retrocés pel predomini del discurs de la seguretat.
Disposem d’un conjunt de treballadors de servei interior experimentats i amb ofici. En la invisibilitat que ens caracteritza, el seu “saber fer” evita i prevé nombrosos conflictes interpersonals complexos i difícils de gestionar entre persones obligades a conviure.
En l’àmbit de tractament s’han desplegat programes d’intervenció, d’avaluació motivacional, d’exploració diagnòstica i del risc, que ens avalen des del món professional i acadèmic. A la vista estan les constants millores en els indicadors de reincidència, màxim objectiu de l’organització.
Hem elaborat protocols de seguretat i prevenció, així com guies de bones pràctiques (GAPS), homologables a altres sistemes de seguretat i risc. Avantposem el teòric principi prioritari de preservar la nostra seguretat personal en cada actuació. En les ocasions que no ho practiquem, se’n deriven conseqüències lamentables.
Comptem amb el suport dels Departaments de Salut i Educació, de l’empresa d’inserció laboral CIRE, així com de nombrosos serveis amb entitats especialitzades del 3r sector.
Sense comptabilitzar aquests suports complementaris, només en personal estrictament penitenciari disposem d’una de les millors ràtios professional/interns d’Europa. El reconeixement professional especialitzat es tradueix mitjançant un nivell retributiu de banda alta en relació al conjunt de treballadors de la Generalitat, per no parlar de les condicions laborals i horàries.
La mitjana d’edat dels presos s’ha incrementat dels 37 anys a més de 39 en una dècada. La massificació d’altres temps ha desaparegut al dotar-nos de més places i disminuir la població internada en 2.500 presos en 15 anys. Ambdós aspectes, edat i desmassificació, haurien d'afavorir la pacificació del clima ambiental.
Les polítiques incrementalistes insaciables –de personal i recursos– apaivaguen els ànims temporalment, però ni s’han mostrat efectives, ni han resolt el suposat malestar permanent.
Amb tot aquest bagatge –inimaginable en altres administracions penitenciàries del nostre entorn– sembla que no ens en sortim. Observem indicadors desorbitats de violència sistèmica (agressions, lesions i immobilitzacions mecàniques).
També sabem que una agressió freda, directa i sobtada d’un pres a un treballador és excepcional. En general, les situacions violentes en què resulten lesionats treballadors/es penitenciaris les veus a venir. Responen al fracàs en l’actuació professional de gestions de crisi o del control d’estats emocionals greus. Quan un professional és agredit o lesionat, el seu responsable s’hauria de preguntar en què hem fallat o quin protocol hem de corregir, en comptes d’indignar-nos com a simples espectadors/víctimes passius.
En la meva carrera professional he tingut l’oportunitat d’analitzar i avaluar transversalment els antecedents i les conseqüències de molts incidents, darrerament de les immobilitzacions mecàniques –massa utilitzades, i de manera extremadament injustificada, en el nostre sistema–, així com formular propostes de correcció i prevenció, i hi he identificat un immens marge de millora. Si acceptem la supervisió crítica dels antecedents que provoquen aquestes situacions i de l'aplicació dels protocols/ guies de bones pràctiques, anirem pel bon camí.
No hem fet una transició planificada en el pla de la modernització organitzativa de les estructures de comandament, de la formació continuada, la carrera professional i directiva, o la supervisió efectiva i compromesa, especialment entre els gestors dels serveis centrals, els directius i els quadres intermedis. S'han eludit el rigor i l’exigència professional en benefici de la pau social.
S'ha fet evident que no hi ha sintonia ni sincronia amb la visió i els valors, amb la cultura de treball. Els manuals indiquen que les organitzacions han de reduir el marge entre el que es pretén fer, el que es diu que es fa i el que realment passa. Si el marge és ample, domina el caos, la indefensió i el descontentament, si el marge és estret ens aproximem cap a l’excel·lència.
Per reduir la violència a les presons necessitem autoritat, anàlisi tècnica, reflexió autocrítica i bioètica. En definitiva, urgeix invertir l’equació. El problema no són els presos, es tracta d’un problema de governança estructural i organitzatiu.
