Violència política i democràcia a Irlanda del Nord
Les recents eleccions generals a Irlanda del Nord han quedat eclipsades per la mort de Ronan Kerr, un policia catòlic del reformat Servei de Policia d'Irlanda del Nord (PSNI) que va ser assassinat per un grup dissident d'antics membres de l'IRA. Durant pràcticament tot el segle XX, el Cos de Policia Reial de l'Ulster (RUC) va ser una policia gairebé exclusivament protestant, rebutjada per la comunitat catòlica pel seu sectarisme. El nou PSNI és un dels resultats positius del procés de pau a Irlanda del Nord i té prou suport entre la comunitat catòlica perquè els actuals dirigents del Sinn Féin recomanin als catòlics que s'hi incorporin i hi col·laborin. És un canvi molt important. De jove, Martin McGuinnesss, líder del Sinn Féin i antic comandant de l'IRA, i actualment vice-primer ministre d'Irlanda del Nord, en un brutal interrogatori a què el van sotmetre membres de l'antic RUC a causa de les seves activitats relacionades amb l'IRA, els va avisar que algun dia ell seria el seu cap. Això s'ha fet realitat.
Peter Robinson, actual primer ministre i dirigent del Partit Democràtic Unionista, el més important i radical de la comunitat protestant, ha dedicat la seva victòria electoral recent a Ronan Kerr. Tot i això, en el procés de pau hi ha coses que no van bé. El líder del Partit Unionista de l'Ulster, aparentment més moderat, va titllar d'escòria els membres del Sinn Féin en un dels mítings de la campanya electoral. Tot i que la majoria de polítics -fins i tot del seu partit- l'han criticat, no s'ha retractat. Alguns grups dissidents republicans han recorregut de tant en tant a la violència perquè no han estat mai d'acord amb el procés de pau, però els que han matat Ronan Kerr són membres veterans de l'IRA que ja no obeeixen els seus dirigents. S'ha interpretat l'èxit del Sinn Féin a les eleccions -ha estat el segon partit més votat després del Partit Unionista Democràtic- com un referèndum en què la comunitat republicana ha donat suport a la renúncia del Sinn Féin a la violència i ha rebutjat la posició dels dissidents.
No és fàcil superar generacions de conflicte sectari. La creació d'Irlanda del Nord el 1920, en el context d'una guerra d'independència que va alliberar la resta d'Irlanda, va dividir artificialment la nació insular. Irlanda té quatre províncies i 32 comtats. La República d'Irlanda té 26 comtats, mentre que Irlanda del Nord en té sis. Els sis comtats d'Irlanda del Nord pertanyen a la província de l'Ulster, que en total en té nou. Per tant, l'Ulster està dividit en dos estats. El fet d'optar per sis en lloc de nou va garantir una majoria protestant a Irlanda del Nord, davant de la qual els catòlics sempre serien minoria. Catòlic sol significar nacionalista -a favor d'una Irlanda independent i unida-, mentre que protestant sol significar unionista -a favor de la pertinença al Regne Unit-. Hi ha matisos, però. En la comunitat catòlica, la classe mitjana i els professionals nacionalistes voten el Partit Socialdemòcrata Laborista, mentre que la classe treballadora i els habitants dels medis rurals republicans s'inclinen pel Sinn Féin. En la comunitat protestant, la classe mitjana i els professionals unionistes voten el Partit Unionista de l'Ulster, mentre que la classe treballadora i els habitants dels medis rurals unionistes donen suport al Partit Democràtic Unionista. Al Partit de l'Aliança hi trobem classes mitjanes i professionals de totes dues comunitats.
El conflicte provocat per dècades de govern sectari a Irlanda del Nord va desembocar en trenta anys de guerrilla urbana, als quals va posar fi l'Acord de Divendres Sant del 1998, que una majoria de votants van aprovar a la República d'Irlanda i a Irlanda del Nord en referèndums paral·lels convocats el mateix dia, però que no es va fer efectiu fins que els dos grups més radicals, el Sinn Féin i el Partit Democràtic Unionista, no es van posar d'acord per governar junts. És difícil imaginar-se fins a quin punt era inimaginable per a aquests grups posar-se d'acord. Seria com fabular sobre un acord entre Israel i Hamàs -o entre el Partit Popular i Bildu- per formar un govern conjunt. Però s'ha fet realitat. I perquè es fes realitat, tant el govern irlandès com el britànic van mantenir oberts, al llarg del conflicte, els canals de comunicació amb els defensors de la violència de tots dos bàndols. Van mantenir agrupats a la presó els presos polítics dels uns i els altres per garantir l'existència de lideratges estables capaços de negociar i aplicar un acord. En realitat, bona part de la base per a l'acord de pau va ser obra dels presos mateixos, com ara el principi de consentiment, que afirma que la unificació d'Irlanda només es produirà si totes dues comunitats hi estan d'acord, o el de paritat de tracte, en virtut del qual cada comunitat pot utilitzar els seus símbols nacionals, com ara la bandera de la República d'Irlanda a les comunitats catòliques d'Irlanda del Nord.
El procés també ha exigit l'adopció de decisions dificilíssimes d'acceptar, com ara l'alliberament, en el termini de dos anys, de tots els presos polítics dels dos bàndols, entre els quals hi havia terroristes que havien assassinat membres de totes dues comunitats. Els terroristes van haver de renunciar a la violència i acceptar el procés democràtic i l'imperi de la llei, però les víctimes del terrorisme també van haver d'acceptar que sortissin de la presó els autors de la mort de persones estimades. Calia admetre que la violència política havia provocat el canvi polític. I tot això es va acordar, i per això ara a Irlanda del Nord està en marxa un procés de pau.