Violència policial
POR. L’abril del 2019 era a Bogotà per feina i a la gran plaça de Bolívar del centre de la capital, on es concentren el Palau de Justícia, el Congrés, la catedral i l’Ajuntament, hi havia convocades dues manifestacions d’estudiants i sindicats. Cançons a una banda, discursos des d’un escenari enmig de la plaça, turistes, venedors ambulants i gent carregada amb les bosses d’anar a comprar. Semblava més aviat una festa. Però quan els primers antiavalots van aparèixer per una de les cantonades de la plaça, una munió de gent va començar a córrer buscant refugi als portals. Arrossegada, vaig acabar tancada dins un cafè on no hi cabia ni una agulla. Encara no hi havia enfrontaments, la música seguia sonant, però la por ja hi era. La por a una brutalitat coneguda, a la violència institucionalitzada i a l’abús de poder. Ningú en parlava, però no calia. Vaig sortir del cafè i l’ambient a la plaça ja era un altre.
Aquella por s’ha convertit ara en ràbia i en indignació. Colòmbia ha esclatat de manera massiva i pacífica per tant descontentament acumulat; pels efectes d’una crisi social, sanitària i econòmica que els ha empobrit encara més. La guspira va ser l’intent de reforma tributària del president Iván Duque, que pretenia apujar impostos a una població que ha perdut feina i poder adquisitiu mentre els preus es disparen i l’economia retrocedeix una dècada. I la resposta institucional a aquesta por per la supervivència i a la ràbia per tanta incertesa ha estat el caos absolut. La repressió violenta i la violació dels drets humans. Trets contra gent desarmada, gairebé una trentena de morts, un miler de ferits, detencions arbitràries i desapareguts.
OBJECTIUS. La militarització de la resposta s’ha traduït en la utilització d’armament cada cop més sofisticat. L’entrada en escena de llançaprojectils (com els Venom de fabricació espanyola) que permeten disparar fins a 30 cartutxos de municions diferents (des de granades de fum o granades atordidores o encegadores fins a pilotes de goma o bales forrades de cautxú), que es poden disparar alhora o seqüencialment, i perseguir objectius diferents, demostra el nivell de brutalitat.
La tortura, els abusos sexuals contra les dones, els trets amb armes de foc contra el dret a manifestació, les amenaces a la premsa i la militarització de l’espai públic demostren que a Colòmbia la violència d’estat s’ha organitzat contra la gent.
RESPONSABILITATS. L’exercici de la violència no és mai simètric. I menys si és l’estat qui abusa del monopoli de la força, i arrasa amb el dret a la protesta. Com a la batalla campal de divendres i dissabte a la nit a l’esplanada de la Mesquita d’Al-Aqsa o a l’entrada de la ciutat vella de Jerusalem, amb la policia militaritzada israeliana atacant amb bales de goma, gasos lacrimògens, canons d’aigua i granades atordidores centenars de palestins que s’hi tornaven amb pedres i ampolles de vidre per protestar contra l’enèsima usurpació impune d’habitatges o territoris. O com els trets de la policia birmana per reprimir les protestes contra el cop d’estat. Només l’any 2019 la policia de Rio de Janeiro, al Brasil, va matar més de 1.800 persones, una mitjana de cinc al dia. L’abús s’alimenta de la impunitat. Dels silencis dels qui tenen poder per denunciar-ho. En la violència d’estat la primera responsabilitat és de qui té l’obligació de protegir.