Violència obstètrica

A propòsit de La Marató, sobre malalties sexuals, surt a la conversa l’expressió “violència obstètrica”. A la tele, tot de joves expliquen que “a la generació dels nostres pares hi ha molts tabús i no els han explicat això de la reserva ovàrica”. No sé per qui parlen. A la meva generació de sexe en parlem tot el dia i això de la reserva ovàrica és allò que ens deien de “nena, que se’t passa l’arròs”.

Confio en els metges i entenc que de metges, com de periodistes, n’hi ha de malcarats i n’hi ha de bondadosos. Hi ha mestres enfadats i mestres comprensius, hi ha cambrers simpàtics i cambrers antipàtics. Quan parlem del propi cos, esclar, i d’una cosa com un part, o com un avortament, ens sentim les més vulnerables. Podem saber-ne de lletra, de números, de conduir camions, però del nostre cos, dels nostres mals, res, no en sabem. Plorem, ens retorcem, tenim por i el metge ens demana que ens estiguem quiets. El mal ens fa ser poc raonables. La por també.

Recordo la pel·lícula Solas. Em va semblar un detall boníssim que el personatge que interpreta l’actriu Maria Galiana, a l’hospital, quan el metge li demana el nom, ella, dona humil, diu el nom i els dos cognoms, com a l’escola, com a l’administració, com a analfabeta. Algunes dones que parlaven a La Marató, i diria que també la consellera Tània Verge en aquest diari, parlaven, com a exemple d’aquesta deshumanització, de vint metges diferents que es miren el teu cas. Sí, moltes vegades, no només en l’obstetrícia, hi ha molts metges diferents. De vegades, si ets un cas curiós, hi ha estudiants que prenen notes amb tu allà ajaçat. Et sents petit, et sents mortal, entens, però, que allò cal o que no hi ha més remei. Crec que els metges que m’han tractat durant la meva vida —amb dolors de regla terribles, per cert— no m’han considerat un objecte. Però si he viscut violència obstètrica, he viscut violència otorrínica i violència podològica.