Violència? Llibertat

D’entre els titulars de l’ARA de dissabte n’hi havia dos que cridaven l’atenció, per complementaris i perquè expliquen d’un sol cop la situació límit en què estem i seguirem estant si no trobem la forma de sortir del cul-de-sac actual. El diari titulava encertadament que el govern de l’Estat necessitarà ingressos rècord per complir les promeses, i que li caldrà apujar els impostos per finançar l’augment de les pensions, les infraestructures i les polítiques socials. D’altra banda, el diari afirmava que la Moncloa defensa una inversió “prou atractiva” per a Catalunya, i que el govern espanyol assegura que es compleix amb l’Estatut i descarta un gest amb els presos.

Els titulars de l’ARA susciten diverses preguntes que de fet haurien de ser respostes de manera clara pel govern central i pel conjunt de l’administració de l’Estat. A qui afectarà la pujada d’impostos? Quins són els criteris? Com afecta la pujada d’impostos les classes mitjanes? Com afecta les empreses, els creadors d’ocupació? Hi ha mesures alternatives? Com afecta la pujada d’impostos el sistema de compensació interterritorial? I com afecta les balances fiscals de les comunitats autònomes? Es parla de pensions, d’infraestructures i de polítiques socials. Parlant d’infraestructures, de quines exactament? Quin és el càlcul de la rendibilitat social que se’n fa? S’inverteix més perquè Espanya sigui més competitiva, més productiva? Ens ho poden demostrar? Amb quines xifres? I quan es parla de polítiques socials, com es configuren? Amb quins criteris territorials? Es respecten Constitució i Estatuts d’Autonomia?

Són preguntes que la democràcia espanyola hauria de respondre a través de les institucions democràtiques, però també dels mitjans de comunicació, de l’acadèmia, de les entitats socials i professionals... El debat, però, vola molt baix, i és molt difícil treure l’entrellat de res.

La qüestió s’agreuja amb el segon titular, amb el de la inversió “prou atractiva” per a Catalunya. És una afirmació absolutament falsa, com tots sabem, govern de l’Estat inclòs. Exactament igual de falsa que la que afirma que s’està complint amb l’Estatut. Recordo que quan l’any 2011 vam començar a parlar amb l’Estat de la solució per a l’estació de la Sagrera, en temps del darrer govern de Rodríguez Zapatero, el secretari d’estat del ministeri de Foment, acompanyat dels alts càrrecs del ministeri, ens van dir que mai no complirien amb l’Estatut, perquè si ho feien, qui invertiria a la resta de l’Estat? Al cap de pocs mesos, negociant en nom de Barcelona amb el nou govern popular, amb diferents ministres i diferents secretaris, però amb els mateixos alts funcionaris, l’afirmació va ser idèntica: l’Estatut mai no es complirà, és impossible. Al cap de tants anys fa mal llegir que la inversió de l’Estat a Catalunya és “prou atractiva”, com si els catalans fóssim un ramat al qual es pot engalipar amb unes grapades de pinso.

Les preguntes, en aquest cas, podrien ser: si mai no han dit la veritat, si ens han enganyat a tots plegats, per què els hem de creure ara? Quin és el model de relació de l’Estat amb els catalans? Sabem que Catalunya, amb les Balears i el País Valencià, és la comunitat autònoma en què l’aportació fiscal és menys compensada per la inversió de l’Estat. Per cert, els qui dubteu de l’existència dels Països Catalans, recolliu les dades territorialitzades d’inversió i fiscals dels darrers quaranta anys a Espanya, i veureu que els qui no en tenen cap dubte són ells, els que en neguen l’existència amb la boca, però la reconeixen amb els fets. El càstig, el menyspreu, l’espoli té la forma allargada del mapa que va des del cap de Creus fins a Santa Pola.

En fi, qui fa la convivència impossible? Per què actuen amb una violència fiscal tan inusitada contra tots nosaltres? Són massa governs, massa anys, massa presidents i massa ministres per creure’ls. Massa polítiques “prou atractives”... i ara massa presó, massa dolor.

Els nostres presos són la conseqüència d’aquesta Espanya que ens vol sotmesos. La dels que s’acontenten amb bones paraules, amb consells de ministres a la Llotja i mirades condescendents quan un escriptor diu veritats a cops de puny literari en una estrada pública. La reacció dels mitjans espanyols? Defensar els qui, com en Valls, estan contra la llibertat d’expressió.

La seva violència genera pobresa i obre la porta a retallar les llibertats. En canvi els qui van a la presó són els polítics catalans que reneguen de la violència en nom d’un somriure, de la pau i de les nostres llibertats nacionals.

S’acosten els judicis. Recordem més que mai per què volem tranquil·lament la independència. Siguem fidels als nostres principis.