En lloc de millorar, la violència contra les dones i les criatures està empitjorant, i ens retorna la imatge més terrible de la nostra societat: si hi ha homes capaços de matar les seves parelles, les seves criatures, com ens pot sorprendre que hi hagi exèrcits que practiquen genocidis salvatges i terroristes que maten indiscriminadament? La violència, arma suprema d’imposar allò que vull, allò que em dona la gana d’obtenir.
Malauradament, les mesures emprades per eliminar aquests horrors són totalment insuficients, com es demostra cada dia. No solament perquè les inversions són escasses i el personal és poc, sinó també perquè apunten únicament al càstig una vegada comès el crim: la tireta damunt la ferida. Quan sabem a bastament que és la prevenció el que pot acabar amb aquesta xacra, i no la punició quan el mal ja està fet. Per quan, l’educació afectivosexual i la coeducació?
L’anomenada “violència de gènere” és “violència de gènere masculí” o “violència masclista”. L’impuls violent el podem trobar en homes i en dones, però en els nens és estimulat, en les nenes es conté. El model de gènere masculí encara vigent inclou, com un dels elements definidors de la masculinitat, el permís i gairebé la incitació a exercir violència molt més enllà de l’autodefensa. Ho va definir perfectament Nietzsche: “Què vol l’home autèntic? Perill i joc”. Els nens reben aquest missatge gairebé des que obren els ulls: com més perill comporti un joc, més excitant serà.
Les dones i les criatures en som víctimes, però allò que no es diu és que les víctimes més nombroses són els homes. A Catalunya, l’any passat (2022) van morir 41 homes per homicidis o assassinats, el 68% del total; entre les dones les víctimes van ser 19. Moren molts més homes que dones a causa de la violència, però d’això no se’n parla.
I qui són els que cometen aquests crims? Bàsicament els homes: el 2021, últim any de dades disponibles a Espanya, 518 homes van ser condemnats per homicidis o assassinats, enfront de 67 dones amb les mateixes condemnes. És a dir, el 87,1% dels homicides i assassins són homes; una proporció molt superior a la d’homes morts sobre el total. Una altra dada em sembla significativa: 479 homes van ser condemnats per “homicidi per imprudència”, i només 81 dones; un nou indicador d’una manera diferent d’anar pel món prescrita pels gèneres.
Què en podem concloure? Els homes reben menys violència mortal per part de les dones de la que ells exerceixen. No hi ha paral·lelisme: les dones som doblement víctimes, rebutgem la violència i no podem entendre que la practiqui algú que ha dit estimar-nos, i per això ens mobilitzem contra aquesta bogeria; els homes creuen tenir dret a exercir-la, però paguen encara un preu més alt, en anys de vida, per poder seguir practicant els seus jocs perillosos i sentir-se “homes autèntics”.
Des del meu punt de vista, és absolutament indispensable desfer l’actual model de gènere masculí i anar cap a una socialització diferent de les criatures, sobretot dels nens. Perquè, d’altra banda, cal tenir en compte l’evolució històrica de l’exercici de la violència per part dels homes: en les societats que ens precediren, aquesta violència tenia una certa raó de ser; els homes havien de protegir les criatures, la gent gran, les dones. Aquesta era la justificació dels seus privilegis: ser capaços d’enfrontar-se als perills, de morir si calia, per defensar els febles, en societats on les agressions de tot tipus eren constants. Ja no és així: la violència masculina ara no protegeix ningú, només destrueix i mata. La veiem aparèixer en aquestes formes terribles de violència dels adolescents, agredint sexualment les seves companyes, vantant-se’n a les xarxes. Allò que es presentava com a protecció s’ha convertit en amenaça.
Cal que la seguim transmetent als nens, com a fonament d’uns privilegis sense justificació?
Si realment volem acabar amb la violència masclista, que és la que mata homes, dones i criatures, cal canviar el gènere masculí, extirpant-ne la violència com a element constitutiu central. I això vol dir sobretot canviar els missatges als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a l’educació, a les joguines, en l’ús dels mòbils, en l’accés a la pornografia, a l’esport, en molts videojocs. Als nostres caps, eliminant estereotips i prejudicis; a les famílies, perdent la por a tenir nens empàtics, cuidadors i pacífics. Vol dir educar-los, des de tota la societat, perquè comprenguin que el valor dels homes, el més elevat, és posar-se al servei del bé comú, al servei de les altres persones, i que només si ho fan així mereixeran el respecte que perden amb l’exercici de la violència.
