No hi ha estat sense violència

Dedico sovint aquesta columna a denunciar com l’ús perverteix els conceptes, perquè estic convençut que alterar-ne el sentit és la via més eficaç per controlar el pensament. Segons l’OMS, la violència és “l’ús intencionat de la força física o el poder, en grau d’amenaça o de fet, que té –o és probable que tingui– com a conseqüència un traumatisme o la mort, danys psicològics, privacions, etc.” L’objectiu bàsic de qui la practica és coartar la llibertat de qui n’és objecte, fer-lo fer el que ell vol i no el que faria sense (amenaça de) violència. Feta la definició, valorem les següents paraules de Pedro Sánchez arran de les protestes per la detenció de Hasél: “En una democràcia plena, com és l’espanyola, és inadmissible qualsevol tipus de violència. La violència és la negació de la democràcia”. Són dues frases que mostren fins a quin punt Sánchez està convençut de la ignorància i falta de sentit crític de la majoria de la seva audiència, i en treu profit. Si no ho estigués, li faria vergonya dir-les, perquè no s’aguanten per enlloc. No només la violència no nega la democràcia, sinó que sense concedir a l’estat el monopoli de la violència sobre un territori i una població, no hi pot haver estat, tal com sabem des de Max Weber. Violència i estat són conceptes inseparables i –tal com Sánchez concep la democràcia–, estat i democràcia, també.

Què vol inculcar-nos Sánchez –reforçant un marc mental incompatible amb una democràcia plena– quan diu aquestes bestieses? La idea aberrant i perillosíssima que la violència d’un estat, pel simple fet que és d’un estat, deixa de ser violència. Una idea que té un correlat igual de nefast –potenciat per l’11-S i un polític tan sinistre com Aznar–: que tota violència contra un estat, pel fet de ser contra un estat, passa a ser terrorisme, i que el terrorisme és un mal absolut que fa pudor de sofre i només es pot combatre massacrant els que el practiquen. Tant és així que parar-se a considerar per què el practiquen i arribar a entendre algunes de les seves motivacions frega l’“enaltiment del terrorisme”, cosa que dona carta blanca a la violència de l’estat per destrossar la vida de qui hagi fet aquest esforç de comprensió. Fregaria l’enaltiment, per exemple, afirmar que la violència d’ETA contra el sanguinari estat franquista potser era menys il·legítima que la de l’esmentat estat contra ETA i el món abertzale. Haver aconseguit expulsar del marc mental de la majoria d’espanyols aquest plantejament és un èxit indiscutible del pensament totalitari.

El pensament democràtic no ho veu així. D’entrada comprèn que, mentre no siguem àngels, un grau o altre de violència és consubstancial a la convivència. I que el que la legitima no és que l’exerceixi l’estat o s’exerceixi contra l’estat sinó que sigui justa: que no exercir-la –deixant campar altres violències– faci més mal a més gent que fer-ho. Ni la violència política deixa de ser-ho quan l’exerceix un estat ni passa a ser terrorisme quan l’exerceix un no estat. Sembla obvi però gran part de la població mundial viu sota líders –d’Erdogan a Putin, d’Al-Assad a Xi Jinping– que basen la seva legitimitat en la negació d’aquesta evidència.