Violència o empatia obstètrica?

Vaig néixer fa més de 75 anys a la taula de la cuina de casa dels meus pares. Després de 30 hores de treball de part, estiraven el fòrceps el tocòleg, la llevadora i el sereno del barri. En aquells temps morien sis dones cada 10.000 parts i gairebé cada família coneixia una pèrdua obstètrica materna o fetal propera.

He atès parts durant més de 50 anys i he viscut un procés continuat de canvi en l’atenció obstètrica, des del part domiciliari atès per persones hàbils sense coneixements científics, fins a la situació actual, en què parir és un acte segur per a mares i nadons. Amb aquests antecedents, no puc quedar indiferent en el debat sobre l’anomenada violència obstètrica que avui preocupa els professionals de l'obstetrícia.

He vist la incorporació de coneixements científics que ens permeten discriminar entre la normalitat i l’amenaça amb un alt grau de precisió. El preu ha sigut que, durant un temps, les sales de parts s’assemblaven a unitats de cures intensives amb la mare i el futur nadó connectats contínuament a aparells de mesura de les seves constants i a infusions endovenoses. Aquell esforç dels professionals per aprendre a detectar i evitar el risc va comportar una cultura medicalitzadora del part. Han calgut dècades per separar el gra de la palla i destriar quines són les mesures mínimes per garantir la seguretat quan tot és aparentment normal.

En un context de reivindicació justa i creixent de l’autonomia de les dones, apareix també la reclamació del seu paper en les decisions en l’atenció al part. L’increment de la informació equilibra els papers de la dona i del professional que l’atén en el procés de presa de decisions. I, lògicament, això s’acompanya del desig de personalitzar l’entorn tant físic com humà en el qual aquest procés es desenvolupa.

Un episodi vital importantíssim per a la dona i el seu nadó només ha de ser destorbat per raons de seguretat objectives que justifiquin una intrusió de la tecnologia i dels professionals que l’acompanyen. Cal, per tant, escoltar amb atenció les veus de les que s’han sentit violentades si volem assolir nivells de satisfacció màxima.

Això implica un procés de canvi cultural que està en marxa i no es pot donar de forma radical sinó a conseqüència d’una pluja fina d’estímuls petits però constants que ens portarà a un escenari nou en què la majoria se sentirà còmoda. I això en un entorn actual en què les enquestes donen xifres de satisfacció de les parteres properes al 95%.

En aquest context, irromp el terme violència obstètrica, que desperta rebuig en una part important dels professionals, els quals perceben el terme com a injust i consideren que menysté, de forma genèrica, la seva tasca professional. Posar en un mateix sac la feina d’un col·lectiu que s’esforça a donar seguretat i benestar a les dones, dificulta el procés d’integrar una nova sensibilitat dins la pràctica obstètrica.

Els professionals hem d’admetre que algunes pràctiques que es donen a les nostres sales de parts es poden considerar poc respectuoses amb les sensibilitats d’algunes dones. Cal que cada cop siguem més específics en les formes d’atenció al part. Però no es poden englobar totes en el concepte de violència, que el DIEC defineix com “fer quelcom a algú a la força”. 

Davant d’un fet natural com és el part, hem de ser capaços de generar eines d’entesa per fer que cada dona rebi el tipus d’atenció que desitja i que correspon a les possibles amenaces de salut que el seu cas concret comporta.

Cal, doncs, progressar cap a un escenari en el qual els professionals puguin reconèixer la diversitat de sensibilitats i adoptar estils de pràctica flexibles, però en què simultàniament vegin reconegut el seu esforç. 

Però això sembla difícil si no canviem termes que enfronten, com violència, per d'altres que porten a l’entesa, com empatia. Intentem que, després de créixer en coneixements i habilitats en l’atenció obstètrica, puguem entrar en el del refinament de les actituds en un entorn d’empatia obstètrica.