Ha estat a l’acabament de la festa major de Molins de Rei, però també ho hem viscut a les Festes de la Mercè, a Barcelona. I el mapa de Catalunya està puntejat d’aldarulls nocturns als carrers (amb l’efecte multiplicador dels vídeos que en corren per les xarxes socials) que han deixat algun mort, ferits, barricades, contenidors cremats, baralles entre bandes o grups, vehicles calcinats, comerços assaltats amb els vidres trencats i enfrontaments amb la policia. Catalunya és un país amb uns índexs molt baixos de violència, però que no escapa a la mateixa realitat que també es dona al món desenvolupat, malgrat la seva escola pública obligatòria i els seus serveis socials.
Aquests esclats intolerables de violència deuen tenir diverses causes immediates segons els indrets, i algunes arrels comunes, com ara que sovint són protagonitzats per gent jove que malviu en la delinqüència menor, amb el que això expressa de desarrelament i desvinculació socials, de percepció d’impunitat o de falta d’autoritat.
I alhora, ens posa davant el mirall. Si, per desgràcia, vivim afectats per la violència de gènere, o a les cases, o a les escoles, no és estrany que en tinguem també al carrer. I cal tenir en compte que som una societat amb orígens cada cop més diversos, en què cada grup pot viure en els seus propis canals i en la seva pròpia escala de valors, en els seus ressentiments i discriminacions, ancestrals o recents, que fa que no sempre sigui fàcil un missatge compartible que cohesioni.
Davant la violència, a la policia i a la justícia els hem de demanar que facin honor a les seves obligacions. Però si bé sabem que l’esclat és un problema d’ordre públic, les causes no ho són i cal adreçar-les.
