Violades, jutjades i exposades
El judici per la violació en grup d'una jove als Sanfermines del 2016 (el que es va conèixer com el cas de la Manada) va semblar que havia satisfet en el seu moment la fam de morbositat d'una determinada premsa entre groga i blava (del blau de la dreta nacionalista espanyola). Una premsa reaccionària i intoxicadora que hi va veure, en el judici contra els violadors de la Manada, una ocasió per mirar de burxar en les suposades contradiccions de la víctima i per fer volar els fantasmes de les denúncies falses (un tant per cent insignificant, en concret un 0,0078%, segons un organisme tan poc sospitós de vel·leïtats feministes i esquerranoses com la Fiscalia General de l'Estat) i dels suposats bons homes —a la Manada hi havia guàrdies civils, militars, pares de família: tots, en principi, d'allò més honorable— que veien la seva reputació arruïnada per les mentides d'una noieta fantasiosa i de moral distreta. Mascles hispànics exemplars que es veien en un problema seriós per culpa d'una fulana: aquest va ser l'argumentari de la Fiscalia i de l'advocat defensor dels violadors, i va ser el que va difondre aquesta premsa de què parlo. Després, s'han succeït molts altres judicis per violacions que no han rebut ni la meitat de la meitat de l'atenció d'aquell cas. Alguns d'aquests altres judicis també s'han saldat amb sentències aberrants, d'aquestes que intenten invertir els papers i convertir la víctima en culpable, i a l'inrevés.
Ara es jutja a l'Audiència de Barcelona l'anomenada “Manada de Sabadell”, i el tema torna als mitjans per parlar del que s'ha anomenat, amb aquest lletja manera de formar neologismes, “revictimització de la víctima”. Victimització o revictimització són naufragis lingüístics que pretenen apuntar el fet que la víctima es veu obligada a explicar, en veu alta i en un entorn hostil com una sala de judicis, fins als detalls més sòrdids i dolorosos de l'atrocitat que va patir. No tan sols això, sinó que ha de suportar una contrapart (en aquest cas el fiscal, a la sessió de dimarts) que la sotmet a interrogatoris duríssims, amb la intenció de generar-li dubtes o fer-la caure en contradiccions i que quedi com una mentidera.
Tots podem entendre –i estar-hi d'acord– que la justícia ha de ser garantista, però això no hauria de comportar acarnissar-se amb algú que ja ha patit massa. Més que més, insistim-hi, quan la quantitat de denúncies falses per violació és tan minsa. La justícia ha de trobar la manera de preservar la presumpció d'innocència sense fer passar les víctimes de violació per aquest calvari. I la premsa (no només la groga i blava d'abans, sinó molta més) no hauria d'aprofitar barroerament que té la gravació de la veu plorosa de la víctima quan presta testimoni per difondre-la a tot arreu nit i dia. Com ha assenyalat a Twitter la dramaturga Victoria Szpunberg, “alguns mitjans haurien de ser molt més curosos”. Donar-ho com ho donen sembla una manera de fer-ne espectacle, amb la tènue excusa de denunciar la “revictimització” de la víctima, amb destrossa del llenguatge inclosa.
Sebastià Alzamora és escriptor.