Les violacions en el si de la parella

Vaig ser violada a la universitat per un noi que semblava agradable i que no era un desconegut. Crec que és una afirmació banal, però si aquesta frase t'incomoda entenc per què. Ho descric així per assenyalar com és de freqüent la meva experiència. En la conversa pública veiem la violació com un fet excepcional, una cosa que només passa en situacions extraordinàries. La cultura pop i, en particular, els processos policials han ensenyat als espectadors a pensar en la violació “real” com una cosa que fan desconeguts en carrerons foscos. Però la realitat és que la majoria de les agressions sexuals es produeixen en situacions en què les víctimes coneixen els seus agressors.

Pensava en això mentre uns amics i jo parlàvem del terrible cas de Gisèle Pelicot, l'espòs (des de feia molts anys) de la qual, Dominique Pelicot, la va drogar repetidament i va convidar desenes d'homes a casa seva perquè la violessin. Més de 50 homes –d'edats molt diverses, alguns en la vintena i altres septuagenaris– estan sent jutjats per haver-la violat mentre estava inconscient.

A Nova York, a finals de setembre, Sean Combs, també conegut com a Diddy, va comparèixer davant un tribunal acusat de tràfic sexual i associació il·lícita. Els fiscals afirmen que va contractar treballadors sexuals perquè participessin en festes que ell anomenava freak offs, i després va forçar aquestes persones, amb drogues i amenaces, a fer actes sexuals. Això passava després de la revelació, al maig, d'un vídeo del 2016 en què Combs apareixia arrossegant pels cabells la seva llavors parella, Cassie Ventura, i colpejant-la al passadís d'un hotel. (Ella més tard va presentar una demanda que ell va resoldre ràpidament amb un acord.)

Els casos són tan dramàtics i la seva escala és tan aclaparadora que és fàcil ignorar que tenen molt en comú: tots dos els protagonitzen homes que han estat acusats o han confessat haver violat o abusat de dones que deien estimar (una dona, una parella). Combinats, els casos impliquen desenes d'homes acusats de permetre aquests actes i fins i tot de participar-hi.

També és fàcil passar per alt tot el que aquests casos tenen en comú amb la vida quotidiana.

Dir que els homes que maltracten les dones les deshumanitzen podria sonar obvi, però cal aturar-se a pensar en el que això significa, literalment: aquests homes que creuen que les dones no tenen característiques humanes bàsiques com la racionalitat i la raó. També cosifiquen les dones, cosa que tots entenem col·loquialment però que alguns psicòlegs defineixen com l'associació de les dones amb coses: veure-les principalment com a cossos i no com a éssers sensibles amb plena humanitat.

Els elevats índexs d'abusos que pateixen les persones que es dediquen a la feina sexual i els delictes concrets dels quals s'acusa Combs ens conviden a creure que els clients no paguen per un servei, sinó que lloguen un objecte amb el qual poden fer el que vulguin. En el cas de Pelicot, la seva esposa era una propietat. De fet, alguns dels homes que la van violar han fet servir això com a defensa legal, assumint que, com a marit d'ella, Pelicot els podia concedir permís per violar-la.

Un dels factors que prediuen la violència sexual en les relacions de parella és si els homes consideren que les seves parelles tenen poca capacitat cognitiva o poc valor. O, dit sense embuts, si pensen que les seves parelles són estúpides i tenen poc valor per a la societat més enllà de la seva capacitat per reproduir-se i ajudar els homes.

Des de la distància, aquestes opinions semblen escandaloses, fins i tot incomprensibles. Però no es tracta només del fet que considerar les dones infrahumanes i inferiors és tolerat en la nostra cultura; és que fer-ho forma part de l'essència de la nostra cultura, com demostren la hipersexualització de les dones que són figures públiques i la manera com l'èxit de les dones (amb una major assistència a la universitat, per exemple) es presenta sistemàticament com un problema dels homes. Tots aquests factors revelen una creença subjacent que el principal valor de les dones rau en la seva utilitat per als homes.

Hi ha subcultures en què aquest punt de vista està consagrat. Ho sé perquè vaig créixer en una subcultura així.

Com a baptista del sud dels Estats Units, em van educar en la creença que les dones eren companyes d'ajuda, subordinades als homes, i que el verset bíblic que sovint s'interpretava com “Esposes, sotmetin-se als seus propis esposos” només comportava obligacions recíproques superficials. Jo era una adolescent conservadora, però fins i tot aleshores em molestava que la meva mare em digués que havia d'aprendre a cuinar perquè algun dia hauria de cuinar per al meu marit. (Recordo haver pensat: “¿S'espera que em casi amb algú tan limitat que no sàpiga cuinar?”) Però vaig rebre el missatge, molt clar, que el meu valor per als homes era exclusivament com a esposa i mare.

Les meves amigues i jo parlem sovint del cas de Gisèle Pelicot. Com és possible que un home que ella coneixia profundament i estimava, un home en el qual feia dècades que confiava, li fes això? L'explicació fàcil és que el marit és un psicòpata, un cas atípic.

Però què passa amb els 50 homes que estan sent jutjats per haver-s'hi unit? ¿I amb les moltíssimes persones de l'entorn de Diddy que podrien haver dit alguna cosa sobre la seva violència i no ho van fer i que, segons els fiscals, van participar en els seus freak offs?

Cada vegada que escric sobre aquests temes rebo correus electrònics de gent que diu que odio els homes. Em diuen feminazi i lletja. També que soc una persona que morirà sola, sexualment insatisfeta i sense fills. (Tinc marit i un fill, però aquests tipus no fan servir Google.) Em diuen estúpida i m'asseguren que podrien posar-me al meu lloc, socialment, professionalment o físicament.

Imagino que alguns dels homes que escriuen aquests missatges són psicòpates. Però la majoria probablement no ho són. Simplement se senten amb dret a deshumanitzar les dones perquè fer-ho comporta poques conseqüències. La seva misogínia no té res d'especial.

Per això, quan penso en aquests dos casos impactants, no penso en Diddy concretament; ni tan sols en Dominique Pelicot. Penso en els homes al seu voltant. Penso en els que van a festes i obliguen les dones a fer coses que no volen. En els homes que es presenten a casa d'una família i se serveixen del cos d'una dona sense preguntar-se per què està inconscient. En els homes de tota la nostra cultura que es diuen a si mateixos que tenen dret a fer servir les dones o abusar-ne i que les dones els deuen plaer sexual i deferència. I penso en els homes –i de vegades dones– del seu entorn que reforcen aquestes idees.

No crec que el meu violador fos un psicòpata. Era un paio que va trobar la manera de justificar el seu comportament. Ha de ser fàcil fer-ho quan els homes que t'envolten parlen de les dones com a coses que cal conquerir i fins i tot intercanvien estratègies manipuladores sobre com fer-ho, tot amb el pretext de crear vincles de fraternitat.

Les històries que apareixen als titulars són imprevisibles, però no ho són les actituds que van possibilitar aquests horrors i van permetre a aquests homes sortir-se amb la seva durant tant de temps. Són omnipresents, fins i tot entre homes que podries conèixer i estimar.

Copyright The New York Times