El cas de la dona francesa violada durant anys per contactes del seu marit és tan repugnant que costa molt dir-ne res de nou, i alhora costa molt no dir-ne res des d’una tribuna diària com aquesta.
A risc de semblar que ara caiem de la figuera, l’horror al qual el marit, Dominique Pélicot, ha sotmès la seva dona, Gisèle, és un exemple dramàtic, però no més que altres de cada dia, de la violència contra les dones que molts homes han practicat secularment, en una gradació que va de l’amenaça latent i l’abús de poder social i econòmic als maltractaments psicològics i físics. Que un home convidi altres homes a violar la seva dona, que uns quants acceptessin i que els que li devien dir que no no ho denunciessin, només és possible en el marc d’un estat de coses tàcit que no hi entén de països, llengües ni cultures, d’una entesa de gènere tan antiga com la humanitat, conforme a la qual els cossos de les dones els pertanyen, pagant o per la força.
Aquest dret de cuixa continua escrit a foc en els comportaments socialment admesos, fins i tot avui en dia, quan es denuncia i es legisla sobre la violència de gènere com mai. El masclisme perviu entre el comportament dels joves, i n’hi ha prou de circular per la N-II a l’altura de la Jonquera i veure les noies, gairebé despullades, que esperen clients al voral de la carretera, en una imatge que ens degrada a tots, com si la lluita contra la violència sobre les dones no hagués ni començat.
El crim comès per Dominique Pélicot contra la seva dona ens horripila per una truculència tan gran que confirma allò que la realitat supera la ficció, però és un recordatori més que venim de segles de violacions i silencis, molts silencis, de complicitat.
