Una violació grupal, l’oportunitat de la CNN
El 6 de març del 1983 una dona de 21 anys va patir un violació grupal al Big Dan’s Tavern, un bar de la seva localitat natal, New Bedford, a Massachusetts. Hi havia entrat a comprar tabac i, quan va voler marxar, un home l’hi va impedir tancant-li la porta. Durant dues hores, quatre homes la van violar mentre la vintena d’homes que quedaven al bar animaven i aplaudien l’agressió. Ningú la va ajudar. La noia va denunciar els violadors i van detenir sis dels implicats. La notícia va provocar un gran escàndol als Estats Units. Tant la societat nord-americana com els mitjans es preguntaven per què havia entrat en un bar tota sola, qüestionaven si havia begut i feien hipòtesis sobre la seva conducta. Com que el barri on es va produir la violació era d’habitants d’ascendència portuguesa, les televisions van atribuir la violació a immigrants portuguesos i van estigmatitzar una comunitat de gent treballadora que es va posar en contra de la denunciant. El sensacionalisme i l’espectacle estaven servits.
El 23 de febrer del 1984 va començar el judici. El jutge del cas, William Young, havia autoritzat la presència de les càmeres de televisió apel·lant a la transparència de la democràcia. Es va convertir en el primer judici d’una violació televisat a nivell nacional. La CNN, que no feia ni quatre anys que havia començat les seves emissions i encara era força minoritària, ho va veure com una magnífica oportunitat per captar audiència. Retransmetent íntegrament tot el judici, va aconseguir xifres rècord d’espectadors. L’espectacle era el succedani de les sèries d’aquell moment a la televisió amb un valor afegit: allò era de veritat. Durant el judici, tothom volia saber qui era la noia. El dia que li va tocar declarar, el jutge va garantir que no seria mostrada per les càmeres en directe per preservar la seva identitat i intimitat. Però hi va haver un detall que el jutge Young no va preveure. En l’inici de la seva declaració se li va preguntar pel seu nom complet i la seva adreça, dades que la víctima va contestar amb diligència. I tothom va saber de qui es tractava i on la podien trobar. Ella i les seves filles van rebre amenaces de mort. Incomprensiblement, el jurat va declarar innocents els espectadors de la violació. La resta, culpables. Una gran manifestació veïnal per donar suport als violadors va ser retransmesa per les televisions. Els culpables només van passar sis anys a la presó. La víctima, Cheryl Araujo, va haver de marxar del poble amb les seves filles i instal·lar-se a Miami. Però no va ser capaç de restablir-se d’aquell trauma. Tres anys més tard, va estavellar el seu cotxe quan conduïa beguda i va morir. Els mitjans que tant havien parlat d’ella i havien revelat la seva identitat van passar per alt la notícia. Arran d’aquell fet, els col·lectius feministes van alertar de com aquell cas dificultaria que altres dones violades ho denunciessin a la policia. Calia encara molta pedagogia per fer entendre a la societat nord-americana els drets de les dones i la gravetat d’una violació. I la importància que haurien de tenir les televisions en aquesta missió.
