Qui viola a qui?
“Estarà ple de mil·lennials estupendes, remenant natges fermes i tibants. Què hi pinto jo allà? Seré l’àvia del twerking. Fotré pena”. Aquesta soc jo parlant amb mi mateixa. Boicotejant-me. Sort que la Kim em va tombar les inseguretats a cop de cul i de discurs. La Kim Jordan és ballarina, sociòloga i la meva profe de twerk, un moviment que ara s’ha posat de moda però que va néixer als anys 90 a Nova Orleans de la trobada entre les danses d’origen africà i la música twerkbounce. Un ball comunitari, que celebra els cossos vius i la seva diversitat de formes, colors, gèneres i edats. Així que: fora complexos.
El prejudici més sonat és que cosifica les dones. Balleu, feu-ne la prova. Quan sacseges els malucs rítmicament et sents de tot menys una cosa. Alegria, control i plaer, això és el que t’envaeix. I és que no ens cansarem de repetir-ho: un ball no pot ser masclista, només ho és la mirada. Aquella que considera que si ens movem així és per provocar; i que després, esclar, passa el que passa. Però, aviam, ¿cal recordar qui viola a qui? Si hi ha homes que són bèsties sense control, que es decreti toc de queda per a ells, però a nosaltres que ens deixin ballar tranquil·les. Capgirem el patró de responsabilitats i culpabilitats, sisplau, com proposa la politòloga Nerea Barjola a Microfísica sexista del poder. Aquest mecanisme que ens alerta del perill de ballar és el mateix que ens veta carrers foscos, escots pronunciats o fer autoestop. I no és innocent: consisteix en posar límits a la nostra llibertat. Les narracions sobre el terror sexual, diu Barjola, funcionen com un projecte polític que revifa quan les dones guanyem terreny. I busca que en retrocedim.
Vox, Bolsonaro i cinc violacions al dia. La batalla es preveu aferrissada. Una bona contraofensiva? Celebrar-nos. Gaudir-nos. Ballar-nos a sobre. Que la vida s’esquerda. I ja ens han fet perdre massa el temps.
