¿Vint-i-cinc anys de pau? (1964)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial del periòdic Treball (II-III-1964), òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Avui fa seixanta anys que el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, va clausurar les oficines d’Òmnium Cultural estatjades llavors al Palau Dalmases del carrer Montcada, a Barcelona. Era la mateixa seu que acollia l’Institut d’Estudis Catalans, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el Secretariat d’Orfeons de Catalunya i el secretariat dels premis Santa Llúcia. Només algunes publicacions clandestines, com Treball, van poder fer-se ressò mesos després d’aquella envestida contra la cultura catalana.

En ocasió de l’aniversari de la fi de la guerra civil, algunes qüestions polítiques del moment adquireixen una significació particular. En primer lloc, convé constatar que mentre la classe obrera i el poble arriben a aquest aniversari amb confiança en un esdevenidor no llunyà de llibertat —mai com en aquest darrer any no s’ha vist tan clar el procés de liquidació del règim de Franco— la dictadura celebra el quart de segle de la seva victòria amb accents que tenen més de marxa fúnebre que de marxa triomfal. [...] El ventall de forces que es pronuncien contra el dictador Franco i el seu govern abraça cada cop sectors més amplis de la societat espanyola i potser Catalunya sigui un dels millors exemples que ho confirmen. La carta dirigida al ministre Fraga Iribarne demanant responsabilitats per les tortures sofertes pels miners asturians va ser signada per un centenar de personalitats i d’intel·lectuals catalans de totes les tendències. En defensa, per exemple, de la llengua catalana, participen personalitats la pertinència política de les quals va de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. L’Òmnium Cultural, recentment clausurat pel govern, era finançat per gent de la gran burgesia catalana. [...] Independentment dels seus fins i dels seus interessos, en defensar una cultura que Franco va voler aixafar, s’oposen a la política franquista i contribueixen objectivament a ampliar la lluita per les llibertats democràtiques. Amb les declaracions antifranquistes de l’abat de Montserrat s’han identificat més de quatre-cents sacerdots catalans, i a l’ensems li han estat adreçades milers de cartes des de tots els racons de Catalunya en expressió de solidaritat i manifestació d’una gran simpatia. [...] En complir-se aquests 25 anys de terror, ruïna i misèria, la dictadura ha llançat el lema de “Vint-i-cinc anys de pau”. Però, quina pau és aquesta? És la “pau” dels feixistes que han incendiat el Casal de Montserrat, dels que empresonen els qui expressen i defensen les seves idees democràtiques, dels qui voldrien allargar la supervivència del règim de Franco mantenint vius els odis i les venjances que va generar la guerra civil. [...] El gran avanç que l’oposició catalana ha fet en aquests darrers mesos indica que hi ha condicions molt favorables per tal que els comunistes i tots els demòcrates puguem impulsar l’acció en múltiples fronts en la lluita per les reivindicacions econòmiques i per les llibertats sindicals, en la campanya en defensa de la llengua i de la cultura catalanes, per l’amnistia, per les llibertats democràtiques... [...]