Els vint-i-cinc anys de l’IEC (1936)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Martí de Riquer (Barcelona, 1914-2013) que va sortir avui fa vuitanta-cinc anys aLa Publicitat (19-II-1936). Riquer havia publicat el 1934 un estudi sobre l’humanisme a Catalunya. Foto: porta de la Generalitat pel carrer del Bisbe, edifici que fins al febrer del 1931 havia estatjat l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya.
L’entusiasme amb què el Catalanisme prenia puixança a començaments de segle, no tan solament en l’aspecte purament polític ans encara en totes les seves manifestacions culturals, amb el temps hauria arribat a un estat caòtic i desordenat si no hagués nascut l’Institut d’Estudis Catalans. Perquè considerant només l’aspecte de la llengua, ens adonem de seguida com ha estat d’eficaç la tasca d’aquesta institució no ja des d’un punt de vista merament filològic, sinó també tenint present l’aspecte de disciplina i acord mutu que han assolit totes les publicacions redactades en la nostra llengua. Fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba, l’Institut, cada dia més florent i havent demostrat que té prou força per a resistir els més durs atacs contra la catalanitat -de la qual és indiscutiblement un dels més alts exponents-, arribà el passat 1932 a complir el seu vint-i-cinquè aniversari. [...] La reunió d’homes de ciència i literats vinguts de camps diversos entorn de la taula del President Prat de la Riba té un sabor de llegenda, sobretot quan considerem la migradesa de mitjans d’aquelles sessions primeres que haurien pogut ésser titllades de jocs d’infants i eren la primera pedra de l’endegament seriós i responsable de la nostra cultura nacional, que diversos corrents i opinions més o menys solvents feien escampadissa. L’obra més coneguda de l’Institut és la filològica, que realment és la primordial, i que, posats a doctors de la nostra llengua homes que si bé carregats de bona voluntat la majoria s’engrescaven amb les més peregrines teories i mancaven o bé de preparació científica o bé del bon gust imprescindible que el fet requereix, calia a tota pressa racionalitzar i imposar unes normes gramaticals a la massa parlant catalana. Publicades les normes de l’Institut redactades sota la presidència del qui tots estem d’acord a considerar el primer català, Pompeu Fabra, la majoria dels escriptors s’hi subjectaren; poc després aquesta majoria havia esdevingut la totalitat, i quan el 1931 el Govern de Catalunya pervingué a catalans les normes de l’Institut foren declarades oficials en les terres de l’antic Principat. A Balears i al País Valencià mentrestant tot d’escriptors les havien admeses. La normalització lingüística no mereix solament elogi sinó l’agraïment més sincer de tots els catalans. La nostra llengua, vehicle de tanta idea catalana, ha esdevingut com en els més gloriosos temps de la nostra història, apta per a tota expressió i per a tot conreu literari. Ultra la tasca de les seccions -històrico-arqueològica, de ciències i filosofia- l’Institut ha creat la Biblioteca de Catalunya, que tant per la conservació de les nostres principals fonts literàries en llurs redaccions primeres -manuscrits, impressions antigues- com per la quantitat i qualitat dels seus volums moderns és un magnífic material de treball obert a tots els estudiosos gràcies a la brillant i patriòtica direcció de Jordi Rubió i Balaguer. [...]
