Protesta. El no a la guerra més massiu i transversal de la història fa vint anys. El 15 de febrer del 2003, fins a 600 ciutats arreu del món es van mobilitzar contra la invasió il·legal de l’Iraq. Més d’un milió de persones a Barcelona, un milió i mig a Londres, tres milions a Roma. I el mateix va passar a Nova York, Berlín o Madrid. Va ser un clam col·lectiu i plural contra una guerra injusta, fabricada des de la mentida i els interessos. Vint anys haurà trigat el Senat dels Estats Units a derogar les mesures aprovades fa dues dècades i que han emparat, fins ara, una acció militar indefinida a l’Iraq.
L’aniversari d’aquell moment de força per part del moviment pacifista, de consciència d’una opinió pública europea que, per primera vegada, es manifestava coordinadament i massivament arreu del continent, sembla avui un record per a la nostàlgia o la introspecció. A punt de complir-se un any de l’entrada dels tancs russos a Ucraïna, i intuint que aquest primer aniversari pot coincidir amb els compassos previs a una nova escalada, estem immersos en una altra guerra amb un únic debat públic: el de la militarització com a resposta.
Contradiccions. A Ucraïna l’ofensiva militar no ha anat acompanyada d’una ofensiva diplomàtica. La solidaritat amb la resistència ucraïnesa ha estat plena de contradiccions. I la il·legalitat de l'ocupació russa, més que una condemna massiva, va despertar una abstenció majoritària a bona part del món, més enllà de l’eix transatlàntic. "La resposta immediata d'Occident a la guerra d'Ucraïna certament no va ajudar", constata l'informe de la Conferència de Seguretat de Munic d’aquest any. "En lloc d'ajudar els països a fer front a l'augment dels preus dels aliments i de l'energia, Occident els va recriminar que no mostressin prou solidaritat amb Kíiv", diu l’anàlisi de la Conferència, que admet la “doble moral” que pesa sobre els que avui recriminen la invasió il·legal d’Ucraïna mentre que fa vint anys van imposar la lògica d’un atac militar injustificat.
Aquell desastre d’invasió il·legal va ser l’inici del declivi en l’hegemonia global dels Estats Units, avui convertits en una potència a la defensiva.
Divisió. Les guerres ens canvien. Canvien el món i ens canvien a nosaltres. El conflicte d’Ucraïna ha transformat Europa: de la militarització de les fronteres, i la futura entrada de països històricament neutrals a l’OTAN, a l’enduriment i la geopolitització de l’asil i el refugi (restringit per a uns i obert per a d’altres). La por i l’emergència estan mudant la pell d’una Unió Europea atrapada per la lògica de la guerra. Disposada a fer costat a Ucraïna però vulnerable a les seves pròpies tensions i contradiccions internes: entre les promeses d’inversió milionària en armament i la necessitat de reforçar la protecció social d’una ciutadania que ha perdut drets en aquesta Europa desigual.
Com en aquell clam col·lectiu i massiu del no a la Guerra de l’Iraq, Europa ja era aleshores un continent dividit. I ara, vint anys després, ens trobem novament escrivint el futur immediat des de la involució de la lògica de la confrontació total.
