Vinícius, la punta de l'iceberg
El de Vinícius és un d'aquells casos mediàtics que ens fan tocar la realitat amb les mans. Encara hi ha qui es pregunta si som una societat racista. I ja n'hi ha prou. És francament insultant que hi hagi debats reiterats a la televisió en què destaqui la preocupació per justificar l'estat de les coses, per dir que no hi ha racisme, que es tracta d'un problema residual, o fins i tot, per culpar la víctima per les seves actituds. Cal d'una vegada per totes reconèixer l'evidència –que les persones i col·lectius migrants i racialitzats hem denunciat en infinitat de vegades–: el racisme a Espanya i a Catalunya és estructural.
Ho veiem clar quan passa als EUA: tothom condemna els assassinats racistes –recordem George Floyd– o els abusos policials. Però costa assenyalar amb la mateixa contundència els problemes que tenim a casa.
Som un país amb una llei d’estrangeria clarament racista, on es produeixen aturades per perfil ètnic, on es blanquegen mediàticament partits polítics d’extrema dreta en prime time, on no s'han depurat responsabilitats polítiques i judicials per la massacre de Melilla, on es mantenen oberts els CIE, on prevalen les traves burocràtiques per regularitzar-se i empadronar-se. No veure això clar és no voler entendre res: el problema no és només de quatre ultres.
El món del futbol és només un mirall que mostra l'esperpent. Recordo que, quan era sòcia del Barça, anar al Camp Nou sovint era una situació molt desagradable, dolorosa i perillosa. Per això vaig deixar d’anar-hi. Haver d’aguantar 90 minuts d’insults i barbaritats sense que això tingués cap mena de conseqüència perquè al camp s’hi pot anar a desfogar-se era insuportable. I la responsabilitat, ho hem dit fins a no poder més, és institucional: el racisme institucional legitima el racisme social. Clama al cel la impunitat i la connivència dels clubs, cossos policials i governs durant tots aquests anys que han permès, entre altres coses, la presència de grups ultres. És hora d'assumir responsabilitats.
Una política antiracista, perquè sigui efectiva, ha d’anar al moll de l'os del problema. Si no, es converteix en un eslògan buit de contingut. No s'hi val, projectar el missatge “Juntos contra el racismo” i no fer res més. Cap mesura, cap represàlia.
Per què seguim immòbils? Perquè mai s’ha fet un procés de revisió del passat colonial i de les estructures racistes en les quals se sosté la nostra societat que permeti canviar les coses de manera real. I qui ho assenyala rep atacs i missatges d’odi massius, com li va passar fa unes setmanes a la candidata per Barcelona de la CUP, Basha Changue.
El racisme és profund, no caiguem en el parany de reduir-ho tot plegat a un episodi puntual. Cal canviar les estructures que apuntalen el sistema actual.