“Un plorós Vinícius diu que els atacs racistes li han pres l’alegria de jugar”, “És difícil deixar en silenci 100 persones de cop, però això és el que va passar quan Vinícius va entrar a la sala. Durant 40 minuts, va transmetre un missatge tan potent contra el racisme que li van saltar les llàgrimes”.
Així han transmès alguns dels grans mitjans internacionals la roda de premsa de Vinícius la vigília del partit al Bernabeu. Al món, l’opinió publicada no en té cap dubte: Vinícius és un símbol de la lluita contra el racisme. I això és així per més que a Barcelona (i a tots els camps de futbol d’Espanya per on passa el jugador del Madrid) hi puguem posar matisos distintius.
El matís no pot passar per sobre del tema principal, que són els insults racistes que rep. I, amb tot, Vinícius no és, precisament, el millor ambaixador que podria trobar la lluita contra el racisme. Al camp Vinícius acostuma a tenir una actitud insuportable, de persona immadura i de jugador poc esportiu. Es dirigeix a la graderia amb gestos provocadors, de manera que els crits que rep poden ser racistes (condemnables i perseguibles) o poden no ser-ho. I a jutjar per la meva experiència directa, són molts més els crits que rep per maleducat que no pas per una altra cosa. És el típic jugador de l’equip contrari que cau malament a tot arreu, i això no té res a veure amb el racisme. Podríem considerar que si es mira la grada i s’hi torna és perquè ja no pot més i no pot controlar la seva resposta, però és que fins i tot s'enriu dels àrbitres, que no li diuen res. Vinícius té un gran talent futbolístic, per la qual cosa també li tenen mania les aficions rivals, però encara li queda feina per fer si vol ser un personatge per emmirallar-s’hi.
