Vindran per terra, mar i aire

BarcelonaEls atributs que ens ha donat la natura, els que hi hem bastit a sobre i la seguretat que ofereix la pertinença a la UE fan de Catalunya un magnet d’alta potència en l’atracció de visitants. D’oci: turistes de festa, de festival, de celebració esportiva, de cultura, de sol i platja. De vida: jubilats de tot Europa que esdevenen residents, nòmades digitals. D’estudis. De feina: participants en conferències, fires i trobades de negocis o científiques, professionals que s'estaran uns anys entre nosaltres, etc.

Tot això obre oportunitats que inspiren els empresaris i ha fet que la indústria dels visitants tingui avui una grandària que la prudència aconsella no augmentar. Però hem de fer-nos a la idea que l'avantatge comparatiu de què disposem és tan gran que els visitants continuaran venint per terra, mar i aire. Serà molt difícil contenir aquestes forces econòmiques de base. Però ho hem d’intentar, i en tot cas hem de modular-les mitjançant l’acció pública.

Ens cal que la indústria del visitant no esdevingui un sector de tal volum que marqui el caràcter de l’economia catalana. Per això hem d’aconseguir que hi hagi molta vitalitat en els sectors de l’economia que ja de forma natural són d’alta productivitat, i que jo situaria en l’economia del coneixement.

Però això no és suficient. És també molt important orientar el desenvolupament de la indústria del visitant cap als seus segments de més alta productivitat, els que generen bons sous i moltes més externalitats positives que negatives. Per entendre’ns: no fora bo que Catalunya evolucionés cap a un país balneari focalitzat en l’atracció de jubilats cuidats per personal amb sous escassos. Anant a l’altre extrem, preferiria que fos un país focalitzat en l’atracció d’estudiants i de professionals ben remunerats.

M’adreço a aquest darrer aspecte amb alguns exemples de què fer i què no fer:

1. He de dir que, en el context del que ara discutim, els augments del salari mínim generen incentius ben alineats amb el que es necessita. A les empreses les porta cap a automatitzar i reduir la demanda de treball –però els treballadors que contractin tindran un bon sou–. I als treballadors, cap a formar-se i adquirir les capacitats que els permetin accedir a feines que han de ser remunerades per sobre del salari mínim.

2. Un instrument que, diferencialment per municipi, permet modular el tipus de visitant que hi arriba és la taxa turística. L'hauríem de fer servir sense reserva. La taxa desanimarà menys el visitant amb un impacte productiu alt que el d’impacte baix.

3. Un dels problemes més greus de l’economia catalana és el de l’habitatge. I encara que els visitants són una causa comparativament menor del problema, és cert que és una causa més i que aquesta ha generat, sobretot a Barcelona, un rebuig a la indústria del visitant que interfereix amb la possibilitat de fer una gestió eficient de les seves externalitats positives. Una raó més per seguir insistint que la política d’habitatge ha de ser estratègica i prioritària. I que en el cas de Barcelona hem d’arribar a un espai metropolità ben integrat. L’accés a l’habitatge és vital. Si no aconseguim que tots els catalans siguin part interessada en la prosperitat de Catalunya, no hi haurà prosperitat de Catalunya.

4. Entre el que no s’ha de fer: limitar les capacitats de l’aeroport del Prat. És una ingenuïtat pensar que si les limitem els turistes deixaran de venir. Si és necessari vindran via Madrid, on connectaran amb la magnífica xarxa radial de l'AVE. Els que sí que deixaran de venir són els visitants que més volem que vinguin, els que deriven de les activitats d’empreses, o de grans convencions, que només se situen a localitats ben connectades. Un aeroport competitiu és indispensable per ser un referent en visitants de negocis. És l’aeroport el que genera el flux. En canvi, en el cas del turisme més convencional que tenim a Catalunya –el d’arquitectura, sol i platja–, és el flux el que genera l’aeroport. I és bo notar que aquí es presenta una externalitat positiva important. El turisme ens dona un aeroport molt ben connectat amb Europa, un fet que ens ha obert la porta a l’arribada del visitant de negocis. Però per consolidar-la necessitem bones connexions intercontinentals. No tenir-les té conseqüències. És una de les raons per les quals, després que als voltants de 1995 la seu europea de l’escola de negocis de la Universitat de Chicago s'instal·lés a Barcelona, la vam perdre en favor de Londres uns deu anys més tard.