Emmanuel Macron vindrà aquest dijous a Barcelona, España, sense passar per Catalunya, de manera que s’escau el manlleu del títol de l’obra mestra de Berlanga: benvingut, Mister Macron.
I això que el president de la República Francesa llegirà al brífing matinal que la cimera se celebra a la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, dit així perquè ja se sap que, primer de tot, una nació és una cultura. I potser fins i tot preguntarà què volen dir aquelles quatre columnes de capitells jònics que hi ha entre el Palau Nacional i la ciutat. La cultura, mon ami, c’est très jolie, però compta menys si no té un exèrcit al darrere i una frontera al davant, perquè també sabem que, en el món en què vivim, els estats són la unitat homologada de reconeixement internacional. Per això Espanya sempre ha volgut imitar França, que ha aconseguit ser estat i nació a base, això sí, de “soyez propre, parlez français”.
Els heralds de la Moncloa informen que a la cimera es parlarà d’interconnexió, concretament del tub submarí per al transport d’hidrogen verd que enllaçarà Barcelona amb Marsella. Ara, d'interconnexió que no cal construir, perquè fa segles que està oberta, que són els passos fronterers com el del coll de Banyuls, no n’esperem res. Continuaran tancats perquè un prefecte mana més, es veu, que el tractat de Schengen.
De manera que, a l’hora convinguda, Sánchez i Macron firmaran el tractat d’amistat i cooperació, i després tornaran als seus quefers, Macron a fer front a una mobilització nacional per la reforma de les pensions nacional i Sánchez a repetir que el Procés s’ha acabat. Diuen que del protocol que signaran en diran Tractat de Barcelona. España.
